A Portugal i Espanya els separa una cultura, una llengua i una historia distinta. Per bé que comparteixen la península ibèrica i tenen algunes semblances en llurs idiomes, han estat entitats separades al llarg dels segles, llevat d’escassos períodes de temps. Entre el 1580 i el 1640, el rei Felip II d’Espanya fou coronat rei de Portugal com a Felip I. La unió dels dos reialmes finalitzà en el 1640 amb la coronació del duc de Bragança, Joao IV, com a rei de Portugal. En algun moment, la monarquia portuguesa hagué de regnar des de Brasil.

Portugal te la seva pròpia identitat i té un llarg recorregut històric com a país independent. És una de les més velles nacions-estat a Europa. Abans que Espanya existís, Alfonso Henriques guanyà la batalla d’Ourique en el 1139 essent reconegut i coronat rei de Portugal.

El casament de Ferran I d’Aragó i d’Isabel la Catòlica unificà llurs reialmes en un sol, en el 1492. L’Espanya actual és el resultat de la unió de cinc reialmes prèviament existents, al meu parer sotmesos al vassallatge, a espatlles de la voluntat del «pueblo llano».

Crec que en lloc de voler saber com és que Portugal no forma part d’Espanya, potser caldria que ens preguntéssim com Espanya aconseguí que cinc reialmes es fonessin en un, si per seducció, per dret de conquesta o mera colonització.

Durant la descoberta i posterior colonització del nou món, Portugal i Espanya no s’enfrontaren gaire sovint, per bé que competien en el comerç de les Índies. Estaven molt temps ocupats en vigilar els set mars, fent negocis i defensant les possessions i colònies d’ultramar.

La bona relació de Portugal amb Gran Bretanya crec que ha estat cabdal en frustrar els intents de subjugar al poble portuguès. Ni Espanya ni Napoleó ho aconseguiren. El Duc de Wellington, al front de les tropes anglo-portugueses expulsà els exèrcits francesos en tres temptatives d’envair Portugal (1808, 1809 i 1810).