La guardiola de tots

Lluís R. Samper Pascual

En el 2014, en un Social Protection Policy Paper, l’Organització Internacional del Treball advertia que, a causa del cost de la gestió privada, un cert nombre de països estaven revertint la privatització dels  sistemes de pensions de jubilació, implementada en la dècada dels 80 del segle passat.

Els processos de “desprivatització” o “renacionalització”, en aquells estats, tenien com a finalitat reduir els costos de la privatització, per tal de millorar la cobertura de la pensió de jubilació, transformant la prestació en pública, com havia estat anteriorment.

Encara que a Andorra el sistema de pensions de jubilació està conceptuat com a públic, considero que és més aviat privat. L’estat no el finança. ni tan sols en part. Ans el contrari: Durant 50 anys, la CASS en múltiples ocasions, ha fet de financera de l’estat amb una baixa remuneració en tant per cent.

En els inflacionaris anys 80, la CASS atorgà a l’estat andorrà un crèdit de 600 milions de pessetes, equivalent, més o menys, a la mateixa suma d’euros, a un interès del 5%, per a que l’executiu comprés els actius de Forces Hidroelèctriques d’Andorra, (ara FEDA), quan els interessos dels préstecs eren aleshores del 17%.

Entre els anys 1968 i 2008, indegudament la CASS esmerçà, en pessetes, l’equivalent a 255 milions d’euros per a per fer efectives pensions no contributives, quan corresponia a l’Estat fer-se’n càrrec. A partir del 2008 les finança l’Estat, como hauria d’haver estat sempre, al meu parer.

Tant les inversions en borsa, com la custodia de la cartera del Fons de Reserva de Jubilació estan encomanades a entitats financeres privades, raó de més per a considerar el caràcter no públic de tot plegat. Les operacions bancàries en borsa són supervisades per un equip tècnic altament qualificat de l’ens del mateix nom.

Sorpren negativament que, en paral·lel al Fons de Reserva de Jubilació, des del Govern es vulguin ara constituir en el si de les empreses uns fons col·lectius, gestionats també per entitats financeres privades, per a fer front als passius empresarials, és a dir, al pagament d’indemnitzacions per acomiadament, a la formació del personal, als complements de pensió i altres conceptes que es creguin escaients en el seu dia, per part del M.I. Consell General.

Si el projecte prospera, ens podem trobar que les despeses bancàries dels fons col·lectius en el si de l’empresa sobrepassin llargament en percentatge, les suportades pel Fons de Reserva de Jubilació, anomalia que podria causar l’evident desproporció en volum, al meu parer raó suficient per a desistir del propòsit.

Si no hi ha diners per a cotitzar més a la CASS, per vellesa, com generalment es considera, com és que n’hi haurà per als plans col·lectius d’empresa? No seria millor cotitzar sols a la CASS, per a fer l’ens parapúblic més sostenible en lloc de constituir nous fons dispersos i costosos?

Em demano si les aportacions als plans d’empresa cotitzaran a la CASS per vellesa, com actualment estarien obligats legalment. Sabem que qualsevol emolument rebut en espècies ha de ser cotitzat a la CASS, tan per vellesa com per malaltia, per part d’empreses i assalariats.

En lloc d’anar emetent deute públic, crec que Andorra s’hauria de dotar d’un banc nacional en el qual canalitzar els fluxos de diner de les entitats públiques i parapúbliques. Fins i tot el Fons de Reserva de Jubilació, assolint provablement majors rendabilitats que les actuals subscrivint, en major proporció que en aquest moment, deute de l’Estat per mitjà d’una progressiva desinversió en borsa pel risc que comporta. Estic convençut que d’aquesta forma l’Estat podria garantir les pensions.

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES