A tots ens preocupen d’una forma o una altra, els resultats acadèmics, les famoses notes finals on es reflexa en un full l’esforç de tot un curs.

D’una forma o una altre a gairebé tots ens afecta i és, per a moltes famílies, un moment delicat per als seus membres.

Els pares estem a l’espera d’aquests resultats que en confirmaran o no les nostres sospites pel que fa a com han portat el curs els nostres fills.

Els alumnes amb aquells nervis, uns deguts a l’esperança que en aquells papers es reflecteixi el treball i l’esforç de tot un curs i d’altres intentant buscar les mil i una excuses creïbles per poder explicar a casa el resultat no tan bo.

Aquest article no vol ser un discurs sobre com hauria d’haver estat o d’intentar donar una recepta màgica per a aquest últim tram de la carrera, entre d’altres dos raons: no hi ha receptes màgiques i la segona és que a aquestes alçades poquetes coses es poden davant de la evidència d’una mals resultats acadèmics.

L‘objectiu que m’he proposat es donar unes pautes a tenir en compte –i si es possible posar en pràctica- en el cas que el/s nostre/s fill/s hagin obtingut uns resultats no gaire bons.

Hem de tenir molt clar que ara ja no valen les lamentacions i menys encara la frase tant practicada de “ja t’ho dèiem”, segurament teniu raó, us heu passat el curs dient al vostre fill/a que havia d’estudiar més i veure menys la televisió o jugar menys amb la Play.

El que sí us heu de preguntar es què heu fet a apart de dir-ho, moltes vegades ens pensem que amb això n’hi ha prou però tots sabem que per obtenir resultats hi ha d’haver moviment i moltes vegades en el cas del estudis dels nostres fills, aquest moviment es tradueix en passar estones amb ells mentre estudien, fan els deures.

La majoria de vegades no es tant el que li podem aportar (que també) sinó el fet que ells es sentin recolzats i que dediquem un temps nostre exclusivament en ells.

Amb aquesta reflexió tampoc vull dir que el fracàs escolar dels fills depengui només de nosaltres els pares, evidentment existeixen moltes altres variables que influeixen, i depenent de quines sigui, la seva intensitat i les característiques individuals dels infants fan de cada cas, un d’únic i diferent a la resta.

La reflexió a la que vull arribar, a la que vull que arribeu és que us pareu a pensar la importància de dedicar una estona diària als vostres fills.

Igual que estem cansats de sentir als professors que els nens han de llegir cada dia una estoneta, igual que el nostre metge ens aconsella caminar mitja hora diària, jo us aconsellaria que dediquéssiu un temps (mitja hora, quinze minuts, una hora…) a parlar, a escoltar, a estar al 100% amb els vostres fills, ells us ho agriran i vosaltres no trigareu en veure els resultats.

A l’hora de parlar de les males notes el “ja t’ho dèiem” serveix de poc si no hem estat amb ells aportant-los recolzament en el dia a dia

Per Maria Gómez Fernández – Psicopedagoga / El Pergamí · Nuri Serradell