Ara que els resultats escolars dels nostres estudiants ens han alertat sobre la necessitat de millorar els seus procediments d’aprenentatge, potser és el moment de plantejar-nos si allò que fèiem i fem amb els nens i nenes, de forçar-los a tastar una cosa nova tant si volien com si no volien, continua essent una bona opció (ep!, si ho fou en algun moment).
Encara recordo el meu primer contacte amb el pedrer de pollastre de l’escudella de Nadal. Quan el meu pare em va condemnar a no aixecar-me de taula fins a haver-ne menjat un bocí. Ho vaig recordar quan l’altre dia, el net més menut de casa, el Martí (ara d’un any i un parell de mesos) va acceptar, jugant, jugant, mastegar un bocí d’abocat sense fer cap escarafalls i reclamant-ne un altre tros quan va veure que la seva àvia encara en tenia al plat.
Sovint, el rebuig d’un aliment sol tenir l’origen en l’entossudiment dels progenitors en què “el nen mengi de tot”. Com si el consum de certs productes fos una qüestió de vida o mort o de salut o malaltia. El que acostumem a fer en aquests casos, és generar en el vailet o la pubilla un rebuig d’entrada que és perfectament evitable. Només cal, al meu entendre, integrar aquell aliment en el plat destinat al futur gastrònom i deixar que la seva curiositat natural el porti a descobrir-lo, o la gana de l’arribada d’escola el dugui a buidar completament el plat, amb el nouvingut inclòs.
Però és evident que això no ho aconseguireu en un dia o en un àpat. Primer cal generar en ell la necessitat de menjar i, quan sigui el cas, d’experimentar amb altres coses. Però nosaltres solem adoptar el camí de la publicitat. Primer, cridem l’atenció del menut pel producte que volem encolomar-li per a després, quan en mengi, proclamar-ho als quatre vents. Això és el que fan els publicistes, no? Mostrar unes llaminadures carregades de sucres i altres perills i mostrar a l’anunci com la mainada que menja allò s’ho passa d’allò més bé. Què voleu que facin els nens i nenes?
Per tant, hauríem de canviar d’estratègia. Menys anunciar que avui menjarem una cosa nova i més posar-la en el plat. Amb naturalitat i mesura, i deixar que l’infant la descobreixi pel seu compte. I si avui no en vol, ja en voldrà un altre dia. Sempre que en tingui en el plat, és clar.