Continuem les reflexions dels diumenges passats. L’espiritualitat no és una part de la vida, sinó que tota la vida és guiada per l’Esperit Sant. Comprèn també l’acció, acomplerta sota el seu impuls. La referència originària en la nostra espiritualitat és Jesús, la conversió a Ell i al seu seguiment. El cristià, per tenir una experiència personal de Jesús, ha de viure en perenne comunió amb Ell. La pregària personal i litúrgica el condueix de mica en mica a una comprensió contemplativa de la realitat, que li permet reconèixer Déu sempre i en tots, de contemplar-lo en cada rostre humà. És una espiritualitat encarnada.

Per mitjà de l’Esperit Sant, Déu entra en intimitat amb la persona i penetra, cada vegada més, en el món humà. L’Esperit converteix les accions del cristià en “deïformes”, és a dir, en sintonia amb la manera de pensar, d’estimar i d’obrar de Déu mateix. L’Esperit actua en dos àmbits, tal com recordava Pau VI: “El primer camp és el de cadascuna de les ànimes… el nostre jo: en aquesta profunda cel•la de la pròpia existència, misteriosa fins i tot per a nosaltres mateixos, entra l’alè de l’Esperit Sant. Es difon en l’interior de l’ànima amb el primer i gran carisma que anomenem “gràcia”, que és com una nova vida, i la capacita ràpidament per a realitzar actes que superen la seva activitat natural. El segon camp en el qual es difon la força de la Pentecosta és el cos veritable de l’Església” (Homilia de Pentecosta, 25.5.1969).

Per això cal cercar espais de soledat i silenci. Per a créixer espiritualment i copsar el que ens demana a cadascú, el que Crist espera de cadascú (vocació), cal cercar espais de soledat i de silenci. L’experiència de la soledat revela una veritat fonamental sobre nosaltres mateixos: que, sols, som incomplets. Contràriament a la percepció dominant de gran part de la societat occidental, no som éssers autosuficients, independents. La soledat revela que no puc viure, existir per mi mateix. Només existeixo per les meves relacions amb els altres. Sol, em moriria.

La soledat revela un buit, una mancança en el més profund del meu ésser. Aquesta soledat cal viure-la com un accés a la soledat de Crist en la seva mort. La veritat més profunda de nosaltres mateixos és que no estem sols. En el punt més profund del meu ésser hi ha Déu, que em dóna vida en abundància. El coneixement profund d’un mateix, no revela un ésser solitari com afirmava la modernitat, sinó un ésser l’existència del qual és inseparable de Déu, que ens està donant contínuament la vida. Si assolim entrar en aquest desert i trobar-hi Déu, serem lliures per a estimar gratuïtament, lliurement, sense domini ni manipulació.

Per conrear l’espiritualitat, hem de crear un entorn en el qual puguem parlar i escoltar, alegrar-nos i estar en silenci. No hi ha amistat amb Déu sense silenci. Si no hem après a aturar-nos, a callar i a escoltar l’altre, romandrem tancats en el nostre petit món, on som el centre i els únics habitants reals. En el silenci, fem el meravellós i alliberador descobriment que no som déus, sinó precisament criatures, febles i dependents de Déu. I per la fe en Crist, descobrim que som fills estimats de Déu.