De vegades les revelacions que ens fan pensar molt i, capgiren la nostra forma de veure el món són insospitades. Fa prop d’una vintena d’anys treballava de venedor i vaig anar a un curs de màrqueting. L’orador ens explicava com vendre de la manera més convincent. El seu discurs era molt pràctic i eficient però, no entenc encara perquè, va començar a explicar que el més important era que fóssim feliços. Algú del públic li va preguntar, en un to escèptic, com es podia assolir la felicitat en un gremi tant competitiu i, per extensió, en un món tant competitiu. Torno a recordar-ho: eren els 90 del segle passat però la pregunta segueix sent pertinent. I llavors l’orador li va respondre que un executiu nord-americà li va comentar que hi havia una dita en aquell país que assegurava que si volies ser feliç havies de passar a l’altra banda de la línia del tren i demanar a la gent si volia que l’ajudessin. Quant l’orador va veure la nostra perplexitat ens va explicar que als Estats Units sovint la línia del tren divideix els barris bons o “normals” dels pobres i que el millor que es pot fer és anar allà i ajudar els més desafavorits.
 
Sempre se’m va quedar gravada aquesta conversa i poc a poc vaig aprendre més el que volia dir. És cert que els Estats Units són més desiguals i individualistes que Europa però també hi ha una societat civil més forta i més voluntariat. I el voluntariat ajuda a llimar molts problemes socials però també és una gran escola de vida. En primer lloc fa que quan visitis el barri que hi ha a l’altra banda de la línia del tren descobreixis gent que pertany a minories racials, amb una visió molt diferent de la vida a la qual estàs acostumat (per cert, estic suposant que nosaltres no pertanyem a aquests barris però alguns com jo vam viure en l’altra banda de la línia del tren i quan vam marxar vam oblidar durant un temps el que suposava. El que és pitjor). Però també ens adonem que hi ha gent que té problemes més importants i greus que els nostres. I sobretot aprenem a conviure amb altres i a sentir-nos útils. Això darrer, quan falla tot, és el més important. Sempre recordaré un capellà protestant, fa uns anys, que es sentia fracassat perquè no havia fet pràcticament conversions però que, tot seguit, afirmava que en la seva tasca d’ajut social havia descobert el que, de veritat, volia dir l’amor de Crist. No crec en cap religió organitzada però comparteixo el que volia dir, en el fons, el capellà. Només en el servei als altres, sent útils, podem ser més feliços ja que relativitzarem més, ens obsessionarem menys i estimarem molt més. Darrerament noto que em sento buit personalment, laboralment i sentimentalment. Res greu ja que ho podríem interpretar com els dolors del creixement i de la maduresa. I penso que potser ha arribat el moment, entre altres coses, de viatjar més a l’altra banda de la línia del tren (tot i que en la meva zona no hi hagi ferrocarrils) i demanar a crits: us puc ajudar? I a canvi em podreu ajudar a ser més feliç i útil?