Fa alguns anys, fou el pinyó. Tothom ens va alertar de l’arribada als nostres mercats del pinyó xinès. Un pinyó més curt i de forma més panxuda que, segons els experts, no tenia ni punt de comparació amb el que es collia o recollia als nostres boscos mediterranis. Però, lentament, hem vist com les prestatgeries dels supermercats s’han anat omplint d’ells i, a més, d’una colla de productes com ara la salsa pesto, que l’inclouen en la seva composició sense especificar la varietat que ha estat utilitzada.

Uns anys desprès, no en fa gaires, recordem també quan incòmodes es van sentir les nostres autoritats sanitàries en el tema de la grip aviar asiàtica, a l’hora de garantir la innocuïtat de la carn d’aquesta au que circulava pels nostres mercats.

Ara, allò que era secret a veus, ja és públic. Xina exporta aliments per valor de molts milions de dòlars, havent més que doblat les seves exportacions a Occident en aquest camp des de l’any 2005. Però amb una diferència important. El que abans eren fonamentalment exportació de productes típics d’aquell país, s’ha anat convertint en exportació de productes bàsics com ara maduixots. O productes elaborats com el salmó que passa per Xina per ser-hi sotmès al fumat, o pizzes que s’hi elaboren a un preu cinc cops menor que el que resulta a Alemanya.
Qui es podrà resistir a aquesta invasió, quan ja ha sucumbit a la d’automòbils, roba o electrodomèstics?

Ara sembla que arribat el moment de l’all. Xina, conscient que totes les cultures del món en consumeixen, ha apostat per ell. I els nostres establiments estan plens d’alls grossos, amb un lleuger to moradenc, i que no tenen ni una desena part del gust dels tradicionals.

La cosa sembla no tenir aturador. Els experts ja alerten d’una mel provinent de Xina que surt a meitat de preu.
Però, si fins ara el problema era de qualitat, Brussel·lles ja comença a apuntar cap a la seguretat alimentària. És evident, per si algú ho dubtava, que cal protegir i promoure la producció de proximitat.