Quan una persona es jubila, afortunadament no totes elles, passen a la categoria dels “vells”, com un grup parasitari que viu sense treballar, xopant els diners dels que tenen la sort de poder treballar per tirar endavant una família. Ningú recorda que els “vells” d’avui, quan els hi va tocar treballar, també varen contribuir en el manteniment dels “vells” d’ahir. L’estereotip d’un “vell” és el d’una persona decadent que mentre vegeta i no molesta, no passa res, però quan comença a ser dependent o demanar millors pensions, o serveis sociosanitaris públics, o simplement vol exercir com a ciutadà responsable que aposta pel canvi social, llavors la cosa ja és diferent, passa a ser un ciutadà marginat per l’administració, que només el té en compte en períodes electorals per la importància numèrica del seu vot.

La societat actual no està preparada per assumir el gran repte del segle XXI, el d’una societat envellida que cerca fer possible una vellesa digna i respectada. Aconseguir-ho requereix un important canvi cultural, que reconeix-hi que els “vells” en lloc de fer nosa, poden i deuen continuar essent útils i necessaris. Aquest reconeixement suposa aconseguir espais de llibertat, que no es poden ni es deuen pidolar, sinó conquerir. Solament mitjançant una rebel·lió dels sèniors, el canvi cultural que suposa passar de grup parasitari a grup útil i necessari, serà possible. L’eslògan “Sèniors units, més que mai decisius” podria ser molt útil per endegar aquesta imprescindible i necessària rebel·lió del sèniors.