Fa uns dies vaig veure la nova pel·lícula d’Star Trek i he de dir que m’ho vaig passar bomba. Li veig coses que no m’agraden. Per exemple a un amant de la ciència com jo li és difícil d’acceptar que un extraterrestre com Spock sigui fill d’un vulcanià i una humana. Això és genèticament un sense sentit. També és fa difícil entendre amb quina alegria es viatja per l’espai i el temps sense gaire problemes. Això també em costa d’entendre. Els personatges, a més, són els típics herois, això sí tractats amb un cert humor. Spock i Kirk són quasi infal·libles i tenen una xamba espectacular. D’acord, però el que em segueix seduint d’aquest món, el dels trekkies, al qual em vaig acostar als anys 80, veient la mítica sèrie, és el del principi: unes aventures espectaculars i uns valors que creia admirables llavors. I prop de 30 anys després segueixo pensant el mateix. De fet, jo moltes vegades dic que sóc un marxista star trek.

Marxista perquè em vaig criar en una llar on el meu pare era un comunista convençut i això significava ser antifranquista en la Catalunya i Espanya dels 70-80. Posteriorment van venir les desil·lusions: les seves i les meves però el motiu de voler creure en el marxisme segueix viu. I és un desig d’acabar amb les injustícies socials. Però volia creure en la democràcia i vull seguir creient: en la llibertat perquè era conscient que si la gent que el meu pare seguia haguessin guanyat, posem per cas, a Espanya, haguéssim substituït un grup de mafiosos (els franquistes) per uns altres. I penso el mateix. La solució als meus embolics ideològics va venir en part per on menys m’ho esperava: sí per Star Trek. En aquest món del segle XXIII no hi ha diners i la societat humana està en pau i conserva una certa diversitat cultural. Tampoc hi ha pobresa i pràcticament crims. No sembla que la societat sigui gaire corrupta i hi ha una gran abundància material. No només això sinó que integra (i sembla que lideri) la federació de planetes on conviu amb altres espècies alienígenes. I així al pont de comandament de l’Enterprise estan dos nord-americans com Kirk i Bones McCoy però també un xinès com Sulu, un rus com Txekhov, una africana com Uhura i un extraterrestre com Spok. En altres versions de la sèrie s’ha dibuixat amb personatges diferents un panorama diferent. I no només això sinó que l’objectiu de la nau és explorar la galàxia, anar allà on no ha anat mai cap home, respectar les altres espècies extraterrestres i no atacar sinó defensar-se. Ah, i m’oblidava, és un món on la ciència sembla molt i molt important. Després de veure amb somriure el final de la pel•lícula vaig tornar a pensar en el meu marxisme star trek i vaig delirar pensant en el dia en que els habitants del planeta s’uneixin en una sola unitat política. I decidim lluitar contra el canvi climàtic, les injustícies i tot seguit acabar amb la pobresa i les estructures de poder social clarament injustes. Posteriorment sortiríem a l’espai a veure que trobem, potser nosaltres mateixos, i a lluitar contra el que hauria de ser el nostre gran enemic: la mort, la individual, la de l’espècie i la de tota la creació. No els semblen reptes prou importants?

Però vaig tornar a la vida real. De moment seguim sent en el fons uns nens que encara no han madurat. Crec que tard o d’hora aquest serà el nostre destí si no és que volem desaparèixer però encara no som capaços de veure que ha tocat el moment, com a espècie, que hem de madurar definitivament i anar on no ha anat mai cap humà.