Per a molts, la vida és com una obra de teatre amb tres actes. Cada un d’ells és únic i diferent, i sol estar marcat pel rol que interpretem. Primer som fills. Més endavant, pares. I finalment, alguns d’ells seran avis. Aquest últim paper resulta particularment especial. ‘Avi’ o ‘àvia’ no és un mer títol honorífic que s’adquireix en arribar a una certa edat, sinó un paper que té la capacitat d’enriquir i marcar vides. Els que bolquen el cor en aquesta funció no són pocs, i sovint es converteixen en l’espina dorsal de les seves respectives famílies.

No obstant això, cal apuntar que el paper dels avis és diferent al dels pares, i la relació d’aferrament que es desenvolupa amb ells també és diferent. Els avis solen ser més permissius, optant pel suport i l’empatia més que per la disciplina i l’autoritat, la qual cosa sol donar lloc a una relació més còmplice i relaxada amb els seus néts. Exerceixen moltes funcions: cures, company de jocs, referent, conseller, confident, mediador però potser la més valuosa sigui la de ‘guardià de la memòria‘. No en va, són els encarregats de transmetre la història i les tradicions familiars als més petits.

Sabem que és llei de vida, mentre els avis tenen el privilegi de veure’ns néixer i créixer, nosaltres hem de ser testimonis de com envelleixen i diuen adéu a aquest món. La seva pèrdua, és gairebé sempre el primer comiat al qual hem hagut d’afrontar en la nostra infància.

Avui dia és molt comú veure els avis i les àvies involucrats en les tasques de criança amb els seus néts.

Gran part de nosaltres ha tingut el privilegi de conèixer als seus avis, de compartir una etapa de la vida amb ells i aprendre el valor de cura i el respecte mutus, jo personalment la meva àvia va estar amb  mi fins que vaig contraure matrimoni,  la meva germana i el meu pare, i no hi ha dia que no la trobo a faltar.

Possiblement les coses no sempre siguin fàcils, i la inèrcia que ens arrossega no ens permet aturar-nos a compartir tant com ens agradaria. Però n’hi ha prou una paraula còmplice, una abraçada sentida o un gest d’afecte per recordar el molt que signifiquen per a nosaltres.

Cada ancià té un món de records, un tresor d’experiències, una saviesa madura i sempre fresca.

Certament això és un homenatge a tots els avis i àvies del món.

Per donar-nos arrels i també ales.