Cada període històric genera els seus propis moviments ciutadans, que tiren del carro de la seva societat civil, entesa com organitzada i sense afany de lucre. En els començaments del segle XX, el moviment obrer és qui assumeix aquest lideratge social, amb la creació de cooperatives autogestionades, entitats de mutu auxili i una important vida comunitària. La guerra civil i la dictadura franquista, van frenar considerablement aquest moviment, fins a la seva substitució en el post-franquisme pel moviment veïnal. En el segle XXI, neix el tot just incipient moviment sènior. Cadascun d’aquests moviments pretén aconseguir l’organització social de la seva societat, que hauria d’acomplir tres principis bàsics: la missió que persegueix, els objectius que vol aconseguir i finalment l’estratègia necessària per fer-ho possible.

Posaré com a exemple el del moviment sènior, que planteja la creació de la xarxa Eurosenior, constituïda per nodes locals de Consells Sèniors en cada municipi o barri. La seva missió persegueix l’autorealització personal de 7.000 milions de persones, totes elles diferents. Els seus objectius consisteixen en la creació d’una societat per a totes les edats, vàlides per a tothom, sense cap tipus de discriminació. Finalment el seu pla estratègic és el de “fer camí al caminar”, amb la motxilla de l’autosuficiència territorial, plena d’il·lusió per començar a caminar, trobant en cada moment la direcció més adequada i la motivació necessària per superar els entrebancs del camí.