El verb d’aquesta setmana em cau bé per dues raons: primera, perquè pertany a un àmbit força allunyat de la murga cada política cada dia més cansadora i, per tant, funciona, si em permeteu el lloc comú, com una alenada d’aire fresc; i segona, perquè forma part d’una família modesta, abastable i entenedora.

De manera que començaré per aquí. Al gran banquet universal dels mots, la família d’escena ocupen una taula petitona, de les reservades a nissagues inferiors a una dotzena de membres. Petitona però molt canònica, perquè el trajecte històric és el majoritari: del llatí scaena, ‘escenari, teatre’, i aquest del grec skéné, ‘cabana, tenda, escenari’. Tenint en compte la rellevància que el teatre grec ocupa en la història de la cultura a tot el món, l’origen sembla ben pertinent. El que ja no sé és si aquest mateix element explica la migradesa a l’hora de generar fills: començant pel més famós de tots, escenari (que com a bons fals amic genera confusions sovint, perquè no a totes les llengües llatines ha mantingut el significat estrictament d’espai físic), i acabant amb escenògraf i escenografia, la resta són una mera adjunció lògica de sufixos (escenogràfic, escènic, el protagonista mateix d’avui…).

De derivats amb una certa personalitat només en trobem dos: el prosceni, més per la forma que no pas pel significat (‘Part anterior de l’escenari enfora del marc, davant el teló de boca’), i el més modern escenotècnia, ‘Conjunt de l’equip, el material, la mecànica, la fusteria, l’arquitectura, el decorat, la il·luminació i tot el que contribueix a la creació d’una escenografia’ (que forma part, i ara em permetreu un petit excursus per esbravar la meva tendència irrefrenable al col·leccionisme verbal, de la quinzena de mots que el diccionari recull amb aquest sufix que vol dir ‘tècnica’, des de la fitotècnia o ‘Part de l’agronomia que tracta de la plantació i la multiplicació de les plantes de conreu’ a la hipotècnia, ‘Tècnica de la cria i l’ensinistrament de cavalls’).

Esbravada la fal·lera, doncs, passo a la conclusió. Aquesta idea moderna, conseqüent amb el paper que ocupen al món els mitjans de comunicació, d’escenificar fragments o aspectes de la vida política té alguna cosa de cínic que, si cal lligar-ho amb les vicissituds de la família del mot, ens porta fàcilment a l’escassa capacitat reproductiva; és a dir, en el fons, a la inutilitat de l’acte, que probablement no tindrà efectes reals. Inutilitat per als qui n’esperem alguna cosa, no cal dir-ho, perquè per als promotors-actors segurament és ben rendible.