El cinema oriental fa figa
Pel que fa a la quota concedida al cinema d’acció amb denominació d’origen oriental cal dir que la presència del darrer thriller del japonès Takashi Miike Wara no tate/Shield of Straw, que podria animar el matí del dilluns traient-nos la son de les orelles, la veritat és que ens ha deixat ben ensopits i desinflats. La pel·lícula explica l’odissea d’un grup de policies que han de custodiar un jove violador dels possibles atacs de tota mena d’enemics, fins i tot de membres del mateix cos policial, després que l’avi multimilionari de la nena posi preu al cap del criminal.
La pel·lícula no funciona perquè compta amb una suma d’ingredients típics del gènere de persecucions i d’acció sense oferir res nou. Predomina una sensació de tallar i enganxar, de repetició de models i tics, sense energia ni vibració i mancada d’ imaginació. Si tan sols fos una simple pel·lícula d’entreteniment ben feta per passar l’estona, doncs benvinguda sia; però quan vol afegir-hi densitat psicològica als personatges amb problemes o mancances personals i encetar també una reflexió sobre la conveniència de donar protecció a un sàdic fins al propi sacrifici, aleshores la pel·lícula fa figa fins caure sovint en el ridícul.
El cinema francès s’empantanega als Estats Units
I fora de competició s’ha mostrar la primera pel·lícula nord-americana del francès Guillaume Canet –amb col·laboració del director i guionista nord-americà James Gray – Blood ties també en un registre de thriller però amb ingredients de tragèdia familiar. Aquesta prolixa pel·lícula ambientada a Nova York el 1974 té diferents personatges i moltes històries creuades, encara que la columna vertebral reposa sobre els llaços fraternals de dos germans col·locats als dos costats de la llei.
Chris (Clive Owen) és el bala perduda, el germà delinqüent que surt de la presó, i Frank (Billy Crudup) és el germà petit policia que l’acollirà a casa seva; ambdós reprendran una relació que ens retrotrau d’alguna manera a la història bíblica de Caim i Abel. Una prolífica pel·lícula que sembla heretar el llenguatge extensiu de la serialitat però que apareix rutinària i funcional, sense sortir-se del rengle del gènere negre de temperatura emocional. Un exponent més del cinema francès que sembla encaixonar-ne en un nínxol genèric quan s’enfronta al model nord-americà més comercial o popular. Pateix una mica també del mal sofert per Arnaud Desplechin amb la pel·lícula ja vista de la secció oficial Jimmy P. (Psychotherapy of a Plains Indians)
La simfonia dels horrors
És just parlar d’algunes pel·lícules projectades en altres seccions que ens han deixat el ànim tocat i absolutament corpresos. El cap de setmana ens va regalar un conjunt de pel·lícules exhibides fora de la secció oficial que conformarien una espècie de trilogia de les barbaritats històriques, una autèntica simfonia dels horrors. Ens referim a tres propostes complementàries que aborden diferents episodis de la història de la crueltat humana sense límits. El documentalista Rithy Pahn visita de nou el genocidi dut a terme pels khmers vermells a Cambotja a partir del 1975 en el film La imatge manquante. L’extraordinària pel·lícula que ha presentat enguany a la secció paral·lela Un certain regard afegeix un nou esglaó i potser la culminació de la seva imprescindible tasca de recuperació històrtica.
El caràcter excepcional d’aquesta pel·lícula ve donat per l’ús de ninotets i maquetes que l’acosten a un cinema d’animació artesanal ple de poesia per representar aquells passatges de la memòria pròpia dels camps que no tenien la seva corresponent imatge. I és que els films de propaganda del règim del terror dels khmers vermells que filaven els camps de reeducació no van enregistrar la gana extrema, els treballs forçats, la fatiga, les malalties mortals i la mort indiscriminada i massiva que va portar a la desaparició, entre altres, als familiars més propers del director.
D’altra banda, el francès Claude Lanzmann ressegueix i insisteix una altre volta en la recuperació de la memòria dels camps d’extermini nazis entre 1939 i 1945 a Le dernier de les injustes aportant documents únics com l’abundós metratge al voltant de l’entrevista feta l’any 1975 a Roma a l’últim president viu del Consell Jueu del Ghetto de Theresiendsdat, Benjamin Murmelstein. I el filipí Adolfo Alix Jr. reprèn la marxa extenuant de milers de presoners filipins i nord-americans a mans dels japonesos a Batan en la 2ª Guerra Mundial a Death March. Una història arxiconeguda perfectament adaptada al cinema bèl·lic però explicada ara d’una manera ben original malgrat la seva artificiositat. Una pel·lícula en blanc i negre de factura teatral que cau en l’abstracció amb una imatge repetida fins a l’infinit com és la marxa del presoners com morts vivents. Estones imatges ralentitzades per subratllar el paroxisme dels cossos exhausts sota una banda sonors de gemecs i laments.
