Bàsicament, els llibres es divideixen en dos tipus: ficció i no ficció. A partir d’aquí, immensitat de matisos que provoquen que algunes obres, com ara Per què plorem?, siguin difícils de col·locar en un o altre cistell. El llibre és definit pel seu autor, Fran Pintadera, com «un conte amb aire de poema», però el terme conte és un pèl forçat i es concreta en dos personatges –mare i fill– que lliguen, al principi i al final, el catàleg de respostes que els autors ofereixen a la pregunta del títol. Unes respostes que tenen en compte una gran varietat d’emocions: ràbia, por, tristesa, incomprensió… i contenen sobretot poesia i bellesa i una capacitat enorme de suggerir imatges. Les de la il·lustradora Ana Sender en són unes, però les de cada lector en poden ser d’altres. Ana Sender conforma embolcalls precisos i alhora bells i florits, davant dels quals embadalir-se, a cada resposta de l’escriptor.

A l’enunciat que esmentava a l’inici, aquest àlbum il·lustrat podria anar a parar al cistell de la ficció, més per la poesia de la proposta que per la narrativa, i alhora al de no-ficció pel fet de donar resposta a una qüestió que té un caire emocional, psicològic i fins i tot científic, si també tenim en compte el complet annex que contenen les obres de l’editorial Akiara.

Pugui encabir-se en un o altre cistell, o en tots dos, la realitat és que la seva execució és impecable, i el conjunt, lloable, i el lector no en surt igual que hi ha entrat. Ho fa amb frases i reflexions destacades i amb imatges inoblidables. Jo em quedo amb «sovint plorem quan xoquem contra un mur. Aquells dies, més que el cop, ens fa mal l’altura de les parets».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada