La llista de termes del conflicte, que ja s’acosta al centenar i mig de mots, conté expressions de notable duresa formal, obusos verbals de consideració. Però, curiosament, no hi ha termes d’aquells que els diccionaris qualifiquen de malsonants. I dic curiosament perquè d’insults i desqualificacions, en aquests cinc anys llargs de batalla, no n’han faltat. I si fins ara no n’havia registrat cap és perquè no em semblava que cap tingués l’entitat per merèixer una entrada en aquest diari de bitàcola de la guerra.

Però aquesta vegada no m’hi sé resistir. L’ús del terme collonada per part de l’alcalde de Prats de Lluçanès per respondre a una petició de l’Audiència Nacional no solament demostra una valentia infreqüent sinó una elecció lèxica, al meu entendre, òptima. Podia haver dit rucada, bestiesa, ximpleria, bajanada, disbarat, fins i tot tonteria, si m’estrenys; però no, Isaac Peraire va escollit un mot d’una elegància superior (no en va era el terme despectiu preferit d’en Pla). Als peninsulars potser els costarà més d’entendre, perquè no fem servir colló com a despectiu, tal com fan a Mallorca: “Ets un colló” (pronunciat kóió, o fins i tot koó) és una mostra tan exacta de menyspreu de baixa intensitat que, més que aniquilar l’adversari, l’humilia (el GDLC el defineix com a ‘imbècil, dur d’enteniment’ i també ‘covard’). L’ús d’aquest apel·latiu és un més dels molts trets que els parlars balears comparteixen amb els itàlics, on coglione (i l’augmentatiu afectuós coglionazzo) són perfectament quotidians.

La família del llatí coleus és molt curteta, tot just mitja dotzena de derivats, però n’hi ha dos que han fet evolucions semàntiques molt curioses. D’una banda,collonut és un adjectiu ponderatiu que destaca positivament el valor d’una cosa, però també es fa servir irònicament per dir tot el contrari. Si tu expresses la teva contrarietat o perplexitat per algun fet inesperat amb la frase “És que és collonut!”, tothom entendrà que no estàs precisament admirant o lloant l’objecte del teu estupor. L’altre encara és millor: el verb acollonir, per variació vocàlica, va donar lloc a acollonar però amb un matís fantàstic. Baixant d’intensitat, va canviar el valor d’’espantar’ pel de ‘burlar, fer befa’. Així, si en Pinxo i en Panxo se’n foten d’en Ponxo, en Pinxo pot dir a en Panxo “No l’acollonis” (a les Illes “No el collonis”), i no voldrà suggerir que en Ponxo s’estigui espantant ans que ja n’hi ha prou de broma. Ara caldrà veure si l’Audència Nacional s’ha sentit acollonida o (a)collonada amb la resposta de l’alcalde.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada