En els anys 80 va sortir al mercat el primer telèfon mòbil. Tenia una durada de 30 minuts i encara que ens sembli mentida i poc útil, en aquells dies va ser tota una innovació poder comunicar-se des de qualsevol lloc sense cables.

A la dècada dels 90 el mercat estava ple de marques i de millor tecnologia. Van començar a comercialitzar models mes compactes per a més comoditat i a alguns d’ells se li va incorporar la tapa, per protegir-los dels cops.

Segons avançava la dècada s’introdueix el color a la pantalla, cosa que ara ens sembla molt normal i bàsic, però en aquells dies va ser tota una novetat. A principis del segle XXI va sortir al mercat el primer telèfon amb càmera interna integrada, permetent-nos realitzar fotografies amb el mateix dispositiu amb el qual es rebien i s’enviaven missatges.

Llavors el telèfon mòbil comença també a utilitzar-se no només per comunicar-se mitjançant les trucades. Els missatges de textos o els missatges multimèdia van cobrar molta força.

El 2007 va entrar la nova creació de l’Iphone, mòbil completament tàctil i basat en la navegació per Internet i a mes l’ús de les aplicacions.

El 2010 més o menys els coneguts com smartphones o telèfons intel·ligents, ja amb pantalla tàctil, connexió a Internet (3G i ara 4G) i models i marques per a tots els gustos, s’omple el mercat. Però la tecnologia dels telèfons mòbils no crec que s’hagi estancat, mòbils de diferents mides, resistents a l’aigua són algunes de les idees que s’estan usant més.

Crec que hem passat d’un extrem a l’altre, d’utilitzar-los per les trucades urgents a estar enganxats tot el dia.

Els nens i nenes entre els 10 i 14 anys tenen un telèfon mòbil. Trucar per telèfon és una cosa tan natural i quotidiana que poques persones són de veritat conscients que també hi ha el risc additiu.

Els que manegen millor aquesta tecnologia crec que són els joves, que fan volar els seus polzes sobre la pantalla dels telèfons cada vegada amb més freqüència, amb la qual cosa passen massa temps amb el mòbil.

L’adolescent i ara es veu molt mes adults també, i no se separa del telèfon mòbil ni per menjar a casa o en restaurants, anar a classe, a la feina etc.

El mòbil s’ha convertit en un entreteniment mes que en un objecte d’ús pràctic per a trucar per motius concrets.

Per això crec que hauríem d’ensenyar amb el nostre exemple primer i educar amb criteri i no cedir davant el xantatge juvenil de “tots els meus amics tenen un mòbil.
Abans de comprar un telèfon mòbil als vostres fills ens hauríem de fer la següent pregunta Segur que ho necessiten?