Àlex González Esquerdo és l’autor del llibre ‘Un barceloní a la Guerra de Cuba’ (The Secret la revista Edicions, 2014), una novel·la històrica que també vol ser un cant a la fraternitat i un al·legat contra les guerres.

Què et va impulsar a escriure una novel·la amb la Guerra de Cuba de fons?
Em feia gràcia escriure una novel·la històrica. Per a mi era un repte. Vaig triar la Guerra de Cuba perquè és un tema que domino bastant, vull dir, que no és nou per mi. Hi ha tres escenaris: Barcelona, Cadis i la Cuba de finals del XIX.

Per què creus que és poc conegut aquell episodi històric?
Perquè en general hi ha un nul interès per la història, per conèixer el passat. Et posaré un exemple: quan cantem “el meu avi va anar a Cuba”, sabem que aquesta havanera fa referència a la Guerra d’independència Cubana de 1895-1898?

Com et vas documentar per escriure la novel·la?
Sobre la Guerra de Cuba hi ha molta bibliografia, i molt bona, per cert. Una font imprescindible són els diaris i revistes de l’època, que es poden consultar per internet.

Hi ha algun personatge històric de la Guerra de Cuba que voldries destacar?
Sí! El poeta cubà José Martí, l’ideòleg de l’independentisme cubà i de la insurrecció de 1895. En Martí era un idealista. La seva Cuba somiada havia de ser una república democràtica, fonamentada en uns principis ètics, oposats als vicis i injustícies del colonialisme; on la llei primera fos el culte dels cubans a la dignitat plena de l’home. Els seus somnis no es van complir. José Martí va morir el maig de 1895. D’ell són aquests meravellosos versos: “Yo soy un hombre sincero, / de donde crece la palma, / y antes de morirme quiero, / echar mis versos del alma…”.

Per quin motiu has escollit un protagonista barceloní, l’Isidre?
M’interessava que en Sidro fos barceloní. Volia explicar, amb la veu del nostre protagonista, com era la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, la de l’Exposició Universal de 1888 i la de l’Exposició Internacional de 1929, la dels atemptats anarquistes de la dècada de 1890, la de la Setmana Tràgica de l’estiu de 1909, etc.

Reivindiques el protagonisme de les persones anònimes?
I tant que sí! En la Guerra de Cuba, els pobres nois que el govern espanyol va enviar, en contra de la seva voluntat, a morir per una pàtria que no havia fet res de bo per ells. Ells sí que van ser els herois d’aquella guerra, els herois oblidats. Com diu el mateix Sidro: “Érem una nosa…! Els governants ens van deixar a l’estacada”.

També hi ha un rerefons antibel·licista?
Sí! “Un barceloní a la Guerra de Cuba” és un al·legat contra les guerres i un cant a la fraternitat entre tots els pobles de la terra.

Ha canviat la teva percepció sobre la Guerra de Cuba?
No. Les fonts consultades m’han confirmat el que ja sabia. En un capítol el protagonista ens diu: “Que quedi clar. Ens van enviar a defensar els interessos econòmics de les classes dirigents, partidaris de l’estatus colonial de l’illa de Cuba, entre elles la burgesia catalana…”.

Quins nous projectes esperen sortir del teu tinter?
Ara estic escrivint un relat d’aventures: la història de Joan Puig, un emigrant occità, que l’estiu de 1593, amb només quinze anys, va emigrar al Principat a la recerca d’un futur millor. A través d’aquest personatge de ficció, intento explicar un fet de la nostra història no gaire conegut: l’emigració occitana a la Catalunya dels segles XVI-XVII, que va tenir una gran repercussió en la demografia i la societat catalana.

Entrevista: Ramon Texidó