Es tracta d’un fenomen mundial i, com molts, he caigut i he llegit la biografia “Instrumental” del músic anglès James Rhodes. Es tracta d’un pianista d’èxit de música clàssica d’un cert èxit a nivell internacional. Però el més important no és això sinó el que ha viscut i al que ha sobreviscut. Fill d’un matrimoni de jueus britànics de classe mitja alta va ser violat pel seu professor de gimnàstica entre els 6 i els 10 anys. Fins als 18 anys es va prostituir ocasionalment i ha entrat i sortit de diversos pavellons psiquiàtrics. També ha intentat suïcidar-se cinc vegades i ha estat alcohòlic i drogaadicte. Entre els mil i un tics, manies i obsessions que ha tingut ha estat el d’autolesionar-se (té dotzenes de cicatrius als braços) i això és quasi irrellevant: pràcticament no pot dormir. Però pel mateix temps en què era violat regularment i no s’atrevia a denunciar a l’agressor va descobrir la música clàssica en un cassette oblidat. I aquesta passió per la música clàssica el va transformar i va fer que deixés una feina boníssima per a dedicar-se a tocar. I se’n va sortir força bé. Ara, després d’haver superat que no pugui veure el fill que va tenir en el seu primer matrimoni (reconeix que la seva exdona va haver d’aguantar moltíssim amb ell), està casat en segones núpcies i és un pianista famós. I afegeixo: un escriptor que ha venut molt amb la seva escandalosa biografia.

Però, malgrat això, Rhodes té prou lucidesa com per reconèixer que està a dos setmanes de tornar a entrar en un pavelló psiquiàtric. Sí, ara la seva vida sentimental funciona. És ric i famós i té amics i la passió per la música clàssica segueix donant-li forces però és conscient que tot això es pot tòrcer. Com ja s’ha torçat altres vegades. I després de la lectura d’aquest magistral llibre em quedo amb diverses reflexions. La primera és que jo no he patit a la infantesa el que Rhodes anomena l’Everest dels traumes infantils. Vaja, que he tingut una infantesa i joventut molt més plàcida. I tot i així, Déu n’hi do el que m’he arribat a queixar!! També podria dir que no he aprofitat els meus talents (que no són la música, precisament) com ell, tot i que tampoc, potser, he tingut la sort de tenir els amics adequats en els moments adequats (Rhodes va comptar amb el suport de diversos empresaris i un representant que no sabia de música clàssica però sí reconèixer l’excel·lència i uns amics i parelles amb una paciència extraordinària). Però, sobretot, em reafirma que podem superar els pitjors dimonis interiors ja que ho tenim una mica més fàcil que James Rhodes. I, finalment, he après a valorar una mica més la música clàssica i, en general, la música. Gràcies Rhodes per la teva història i gràcies per fer que la meva vida sigui una mica millor.