Ja fa dies que dono tombs a tot això del coronavirus i el confinament. Hi veig moltes contradiccions i, si m’ho permeteu, certa dosi d’hipocresia també. Així, sense voler ofendre ningú, us plantejaré els meus dubtes amb l’esperança que algú me’ls pugui resoldre.

Partim de la premissa que acceptem l’argument que és una malaltia nova, que no coneixem com evolucionarà, que té una taxa molt elevada de contagi i que en determinats casos és molt greu i per això hi ha la necessitat de quedar-se a casa i reduir al mínim els riscos, tant de contagi com d’accident, per contribuir així a l’alliberament del sistema sanitari perquè aquest es pugui concentrar en la pandèmia de la Covid-19. No som negacionistes, que quedi clar.

Si tan important era reduir la mobilitat, perquè en un primer moment es va permetre el servei a domicili dels restaurants? Fins i tot han obert aquesta línia de negoci establiments que fins abans que es decretés l’emergència sanitària no l’oferien. En canvi, a comerciants de productes de papereria, per exemple, que s’han ofert per fer servei a domicili -que ja el feien abans-, se’ls ha denegat. D’acord, la papereria no és un bé de primera necessitat. La restauració ho és? S’ha sancionat a empreses per vendre cafès per endur amb l’argument que no és un producte de primera necessitat, en canvi poden vendre croissants i als supermercats s’hi venen tot tipus de licors.

Sense deixar l’àmbit comercial, dubto que ningú negui que el futur passa per la digitalització de les empreses. De fet, s’ha demanat que en la mesura del possible les empreses continuessin funcionant a distància, fent teletreball. Doncs bé, per què no s’ha permès el comerç online fins al cap de més d’un mes de l’aturada de l’activitat? Si era per reduir la mobilitat interna, perquè uns (restaurants, per exemple) sí, i altres (papereries) no? I més encara, podies comprar a grans plataformes de comerç online estrangeres que t’ho portarien a través dels serveis de Correos o La Poste, però no es podia comprar a les empreses nacionals. A més, també s’ha prohibit que es puguin fer promocions a través d’internet per tal que la gent pugui adquirir ara un bé o servei i que el pugui anar a recollir quan s’aixequi el confinament.

També per reduir la mobilitat, i si fins aquí eren contradiccions difícils d’explicar ara arribem a una d’especialment greu i inexcusable, l’Executiu ha deixat en res la divisió de poders i ha envaït les competències del poder judicial (el Legislatiu es va autolimitar, però què es pot esperar si, tal com està muntat el sistema, la majoria del legislatiu donarà la raó sempre a l’Executiu, que per alguna cosa li ha conferit poder). Així, per posar un exemple, l’Executiu ha demanat als pares separats que acceptessin una modificació del règim de visites o el sistema de custòdia i que els menors es quedessin amb el progenitor que estiguessin en aquell moment, xafant les competències judicials i deixant en paper mullat les sentències que estableixen les mesures en relació a l’atenció dels menors. A la vegada, però, tenim tiets que han hagut de moure’s per cuidar els seus nebots quan els pares treballen en sectors essencials. O sigui, hem limitat la mobilitat a uns progenitors i l’hem augmentat a alguns tiets.

I ho deixo aquí, perquè podria seguir amb el fons de solidaritat -que no acabo d’entendre- i els bancs -a qui hem d’estar agraïts que hagin deixat uns tipus d’interès per sota el preu del mercat, però que pagarem entre tots, quan d’aquesta crisi “ningú hi té res a guanyar”. Segur?