M’agrada pensar que la vitalitat d’una cultura es mesuri per la quantitat de francescpujols que té. Entenc per francescpujol aquests talents ocults que, sovint per qüestions de caràcter, altres vegades per pura mala sort circumstancial, no surten a la llum fins que ja és massa tard. I no els digueu outsiders, que poder ja els agradaria. Més aviat són salingers abans d’hora, com si diguéssim.

Servidora en coneix més d’un. En el camp dels lletraferits, és clar, que és el que em toca de prop. Paco Esteve, per exemple, és un alacantí d’Agres que, tip de presentar-se a premis i d’empaitar editors, s’ha autopublicat una novel·la curta que és una delícia, Qui no fa la festa. Ell la defineix com «una novel·la poètica sobre la crisi dels trenta, l’autoconsciència metaliterària per inducció psicotròpica i els vertígens de la bogeria», i no es pot descartar que aquesta bogeria es degui en part a l’hostilitat de l’ambient literari cap als aspirants a entrar al castell (i que el llibre parodia en una escena rodona en què l’escriptor consagrat no busca un negre sinó tot el contrari). Jo hi afegeixo, i ja s’entén que és cosa que un autor no pot dir d’ell mateix, ni tan sols quan s’autopublica, que la toca molt bé: els diàlegs (i mira si n’hi ha que a estones sembla més aviat un guió teatral) són diàlegs, no pas constructes artificiosos deguts a un empatx de tebeos, com tants se’n llegeixen per aquests llibres de déu; i encara que, per exigències del guió, s’ha cenyit a un estàndard central que oculta els seus orígens, de vegades no pot evitar un dribbling ronaldinhesc (com el sensacional verb antropomorfotre) o una xilena en forma de lèxic familiar ascendit a categoria literària (fer un remember, un bebop). El millor de la història, per això, és el retrat gairebé autolesiu de l’artista pur que es pensa mantenir fidel per sempre més al servei de la literatura… fins que aconsegueixi publicar (que m’ha recordat, i això que quant a l’estil no poden ser més diferents, La felicitat dels dies tristos, de Pere Antoni Pons).

I no hauria escrit això, amb el consegüent risc de fer-li perdre sa treballada condició francescpujolsiana, si no fos conscient que l’atomització informativa que ens aclapara fa pràcticament impossible sortir del forat negre, si no és gràcies a un cop de xamba que a Paco Esteve fins ara li ha estat negat. Potser més que fer la festa hauria d’aprendre a fer festes.