La confusió entre caixa i capsa és d’aquelles que fan les delícies dels mestretites: com que, amb la paranoia de mirar de dir-ho bé, cada dia tenim menys clar si la gran és la capsa i la petita la caixa, o a l’inrevés, sempre hi ha una bona confusió a punt perquè el corrector vocacional esbronqui el culpable del lapsus contenitorae (una vegada, en un mercat de poble, un firaire gairebé m’abraça quan li vaig demanar el preu d’una senalla. “És que tothom diu cabàs!”, s’exclamava, desesperat. “No saben distingir un cabàs d’una senalla…” El pobre home, que no tenia vocació de corregir ningú, ja cal que es resigni, perquè ho té més que perdut).

Tot plegat ve a tomb arran d’un titular de fa pocs dies sobre la trobada dels presidents a l’homenatge a les víctimes de Germanwings: “Rajoy i Puigdemont: una encaixada de mans i poca cosa més”. De fet, l’encaixada de mans s’ha fet tan popular que ja pot prescindir de la segona part de la locució, perquè quan llegim que dues persones s’han fet una ‘encaixada’ sabem perfectament a què es refereix la frase. I és aleshores que m’ha ressonat al cap l’eco d’una altra metàfora que s’ha fet servir molt i que té un dring que a mi em crida l’atenció: l’encaix de Catalunya i Espanya (o de Catalunya dins d’Espanya, també). Encaixar té el significat principal d’entrar una cosa dins d’una altra d’una manera ajustada, que no balli, que s’hi adapti bé; però també el fem servir quan ens referim a dues o més peces que han de formar un tot: encaixar les peces d’un trencaclosques, o del lego. Si us hi fixeu, cap d’aquests procediments s’escau en el cas que ens ocupa, perquè ja s’ha vist innombrables vegades que és impossible que Catalunya s’adapti bé a Espanya, ateses les condicions que se li proposen. I en la segona accepció encara menys, perquè si es tracta de peces de mida o característiques equivalents, la cosa ja ni es planteja. De tractes entre iguals, ni parlar-ne. Per això diria que, una vegada més, la pista ens la dóna la tria lèxica. I torno al principi de l’article. El truc que la majoria fem servir per recordar-nos quan toca capsa i quan caixa és que la primera sol ser més petita: la capsa de llumins, d’aquarel·les, de sabates… De la de fruita del mercat en amunt, ja són caixes: la caixa de pomes, de llibres… (de fet, un altre truc útil és pensar en un taüt, que és, per definició, una caixa de morts). Així, el desajustament semàntic es fa evident: l’encaix de Catalunya a (o dins de) Espanya és impossible perquè si de cas s’hauria de tractar d’unencapsament. Una cosa petita ficada en una de més grossa. Així potser encara se’n sortirien.