La frase no és nova però sempre és agradable tornar-la a escoltar: “el contrari de la por és l’amor”.  L’última vegada que la vaig escoltar és a la pel·lícula espanyola “Salir pitando” on es narra la història d’un àrbitre al qual ha deixat la dona i que té una fama de ser dolent de nassos…per la por a xiular contra els equips de casa. I la frase se la diu una metgessa que coneix poc abans de xiular el que hauria de ser el seu últim partit. I ara no els explico el final, bàsicament perquè em vaig quedar adormit mentre projectaven la pel·lícula a la tele un diumenge a la tarda. Així que ja poden especular, com jo, que la història de superació té un final feliç: l’àrbitre supera la seva  por i xiula bé un partit increïblement complicat i s’acaba enamorant de la metgessa encantadora. Però potser no és aquest el final (que sigui el més tòpic i previsible no vol dir que sigui aquesta la decisió dels guionistes). El més important és que em va fer pensar força. Diversos filòsofs i científics han especulat amb que, efectivament, només hi ha dues emocions bàsiques: la por i l’amor. La por és la que ens limita i ens manté en estat d’alerta i la ira i la frustració serien, en realitat, derivacions seves. En canvi, l’amor és quan transcendim aquestes limitacions i estimem, com l’àrbitre de la pel·lícula, un esport: el futbol o una persona del sexe oposat. O un fill o els amics, com també els estima. I en el cas de la metgessa l’amor a la feina que li permet salvar vides (o perdre-les mentre intenta guarir-les) és el que li dóna forces. O un col·lectiu nacional o religiós. L’amor el que fa és unir-nos i la por el que provoca és la divisió i el tancament. I no necessàriament la resposta de l’amor és sempre la més adient.

Però més que estimar a algú altre o un projecte crec que el més important és estimar la vida en el seu conjunt. Tornem a les pel·lícules. M’encanta aquella escena d’ “Indiana Jones a la recerca del Grial” en la qual el protagonista ha de passar per un penyassegat on hi ha un pont invisible. Només la fe el pot fer passar per allà. La fe i l’amor al seu pare, amb el qual estava barallat. I efectivament el pont invisible hi és i al final el més important no és aconseguir el Grial sinó que el pare i el fill es demostrin mútuament el seu amor. Tornem a “Salir pitando” quan la metgessa li pregunta a l’àrbitre que és el contrari de l’amor, l’àrbitre contesta l’odi. Però en realitat l’odi no és més que un efecte de la por ja que només es pot voler destruir o fer mal, sovint, al que no hem pogut assolir (i potser per això la majoria de les històries d’amor acaben en històries d’odi) o mantenir. I si odiem al diferent és perquè no el podem integrar, que sigui com nosaltres o invisible. Podem destruir la por? Hi ha uns centenars de persones al món que per una anomalia genètica no tenen por i la seva vida és, pràcticament, la de minusvàlids ja que aquest sentiment ens protegeix. De vegades de perills imaginaris o inexistents i ens porta al seu contrari: l’excés de por. Per tant, no podem destruir la por perquè la necessitem perquè ens protegeixi però tampoc que ens domini. I el millor antídot es diu amor. A nosaltres mateixos, a la família, als amics, a un projecte, a la raça humana, a l’univers…En els meus moments més cursis penso que, en el fons, el nom de l’univers és amor. I m’agradaria pensar que algun dia així es demostrarà.