Roda el món i torna el mot: Consentir

L’arrogància i la supèrbia del govern feixista no té límits. Es veu en els actes que cometen i encara més en la terminologia que fan servir. Sentir el ministre de Justícia (i ara ja costa i tot, d’escriure aquest mot, ‘justícia’, després de com l’han rebregada) afirmar que “no consentirem la investidura de Jordi Sánchez”, com un mestre d’escola franquista, d’aquells que picaven la canalla amb crueltat…
    En realitat el verb consentir té dos significats. Bé, tres, però el tercer el deixo pel final. Es tracts de dos sentits (i mai tan ben dit) força pròxims, tots dos segurament del gust del PP: el primer vol dir ‘rendir-se a un sentiment o una obligació’, és a dir, accedir. Per això asseguren amb posat orgullós que no consentiran la investidura, perquè ells no es rendeixen a res (si fins i tot ara que el Tribunal Europeu de Drets Humans els ha rebregat el delicte d’injúries a la corona continuen declarant, amb orgull torero, que ells no acataran res!); i el segon significa ‘permetre, tolerar’. Ja es veu que la diferència és de posició davant del mirall: o al davant, com a subjecte actiu (aquesta segona accepció) o a darrere, com a passiu (la primera). En qualsevol cas, parlem d’una elasticitat mental i una concepció igualitària de les persones que òbviament el totalitarisme no concep.
    Conseqüentment amb la formació del terme (ve del verb sentir, és clar), consentir és pare de dos derivats molt simpàtics: d’una banda, consentent, és a dir, qui consenteix. Que ara que s’està posant de moda l’expressió ‘relacions consentides’ sembla guanyar un punt de significat sexual; i de l’altra, un adjectiu de tota la vida, consentit, del qual ens hauríem de recordar sempre que ens pregunten allò de com es diu ‘mimat/da’ en català. Doncs consentit. Si penseu en la cara de nens aviciats que fan alguns prohoms del PP (o per exemple aquell espavilat que es feia dir ‘el pequeño Nicolás’, el teniu present?), segurament us costarà menys de recordar-vos-en.
    I ara que ja som gairebé al final, vet aquí la tercera accepció promesa. Resulta que consentir té un significat antic que fa: “Perdre consistència o resistència a conseqüència d’un cop o una batzegada”. L’Alcover hi afegeix un matís: “Trencar d’una manera incompleta, sense trenc visible. Ex: El cànter s’ha consentit”. Cosa que, traduïda al llenguatge espanyolista, vol dir: “No ens podem permetre de consentir res perquè ens trencaríem per dintre”. Que ofuscadament integrista que s’ha de ser per pensar que qualsevol concessió a l’adversari és una ferida per a tu!
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *