Hi ha diverses històries que expliquen l’origen de les tapes. Una d’elles, diu que Alfons X el Savi durant el seu regnat, va tenir la idea d’acompanyar les dues copes de vi diàries que li havia prescrit el metge, amb unes bocades petites de menjar per a evitar d’aquesta manera els efectes adversos de l’alcohol.

Una altra diu, en canvi, que provenen de l’any 1936, quan en els bars hi havia per costum posar una rodanxa de pernil o xoriço damunt del got o la gerra de vi per a impedir que entrés brutícia en la beguda; i d’aquí la paraula “tapa”.

Sigui certa una o l’altra, o fins i tot ambdues, la veritat és que la tapa ha format i contínua formant part de les nostres vides, constitueix un senyal d’identitat de la gastronomia espanyola i la seva fama, ha sobrepassat les seves fronteres.

Les tapes s’han convertit no només en un simple menjar ràpid, sinó en una manera de socialitzar, tant, que ja és habitual menjar o sopar amb amics i familiars a base de tapes. Fins i tot s’ha creat el verb “tapear” (tapejar), per a denominar aquesta forma de menjar.

Les tapes han anat evolucionant molt, i encara que continuen sent les més senzilles les preferides de la majoria (croquetes, amanida russa, patates braves, mandonguilles, pop o truita…), n’hi ha de tota mena, i cada cop s’elaboren tapes més complexes i creatives. I és que les tapes agraden a tothom i admeten tantes varietats com imaginació li posi cadascú.