Entrevistem a la Laura García Alonso que debuta en el llargmetratge amb la pel·lícula catalana ‘Corredora’ després de dirigir els curtmetratges ‘Alex’ (2015) i ‘Tormenta de verano’ (2022). Aquesta primera pel·lícula de la cineasta arriba als cinemes després d’obtenir el premi a millor òpera prima al Festival de Cine de Màlaga. Una pel·lícula que ens parla de salut mental i que està focalitzada en una corredora d’alta competició, Chris (Alba Sáez), que pateix un brot psicòtic, un fet que condiciona la seva carrera esportiva mentre seguim la seva actitud davant la malaltia.
Com ha estat el salt de passar dels curtmetratges a dirigir la teva primera pel·lícula?
“Doncs és un salt que fa una mica de vertigen, però s’havia de fer, s’havia d’evolucionar. I la temàtica de la pel·lícula també té molta relació amb el meu anterior curtmetratge, ‘Tormenta de verano’, que també tractava el tema de la salut mental. Però per a la pel·lícula volia anar més enllà i volia agafar un repte major, posar-me en la pell d’algú que té un problema de salut mental, un brot psicòtic en aquest cas. Per tant, diguem que vaig pujar una mica l’ambició. Però estic contenta d’haver-ho fet”.
Podem veure doncs la pel·lícula com una extensió del teu darrer curtmetratge?
“És com una extensió del curt. Diguéssim que el curt, en certa manera, em va servir com per entregar-me una mica en l’abordatge de la temàtica perquè considerava que era molt complexa i s’havia de fer amb molta sensibilitat”.
El tema de la salut mental que abordes tant en el teu curt com al teu llarg és una qüestió que et concerneix especialment?
“Sí. L’origen de tot plegat és que jo vaig ser testimoni de com una persona que jo estimava molt va passar per un procés semblant”.
Aquesta temàtica no és gaire habitual en el cinema, no?
“Sí. Quan jo vaig veure el què li passava a aquesta persona que jo estimava pensava que era molt més complex i molt més profund del que havia vist jo a les pel·lícules que s’havien fet recentment. Llavors vaig pensar que tenia ganes d’abordar el tema i intentar fer un exercici d’empatia, un exercici d’identificació. Perquè, normalment, quan es refereixen a aquestes persones que tenen aquests tipus de problemàtiques en les pel·lícules solen fer-ho sovint amb tractaments bastant estereotipats. I jo vaig pensar que era el moment d’abordar-ho des d’un lloc, doncs, empàtic, no tant de rebuig».
També és una novetat ambientar un problema d’aquest tipus en l’àmbit de l’esport d’elit, de l’alta competició, no?
“Doncs resulta que em va semblar molt interessant tenir l’oportunitat de poder parlar d’un element visible en un context en què una lesió física pot posar fi a la teva carrera. Aquest punt de partida em semblava com molt potent, justament, per reflexionar al voltant d’aquests tipus de malalties que no tenen una traducció tan física, que no tenen un diagnòstic tan clar o una correlació més evident”.
Pel paper protagonista has triat a una actriu debutant, l’Alba Sàez?
“Jo vaig fer un càsting a Catalunya i va aparèixer ella i va fer un càsting impressionant. Com que ella és ballarina ja vaig veure que era molt talentosa. Volia que tingués la capacitat d’improvisar i tot això requereix un talent majúscul. Jo necessitava que aquella persona també tingués un físic molt determinant i això descartava ja moltes actrius. Com que l’Alba ja havia ballat molt, doncs ja va entrar a la sala de càsting amb una postura, amb una esquena molt recta, i vaig pensar, “aquesta noia es pot convertir en una corredora”.
A la pel·lícula tenim la sensació de veure realment a una atleta i no a una actriu que es dedica a córrer. Entenem que per a aconseguir aquesta versemblança deu haver-hi molta feina al darrere?
“Clar. Ella va estar un any entrenant-se per preparar-se per fer de corredora. Venia a casa meva, xerràvem, improvisàvem, parlàvem, fins que va arribar un moment que coneixia tant al personatge que estava tan confiada i tan segura que durant el rodatge pràcticament jo no l’havia ni de dirigir. La veritat és que sense ella la pel·lícula no seria possible perquè ella està en tots els plans de la pel·lícula. I va ser la feina més bonica de totes. Hi ha molta feina al darrere, hi ha una feina minuciosa amb una voluntat molt clara de no caure en llocs comuns, de no caure tampoc ni en histrionismes ni amb melodrames”.
Hi ha també una sintonia entre la música electrònica que escolta la protagonista amb la seva autoexigència de no parar de córrer?
“I tant. A nosaltres ens semblava molt maco que la protagonista escoltés aquesta música tan matxacona perquè ella té tant de soroll al cap, té tants fantasmes, que els vol silenciar. Això ens connectava molt bé amb el gest rítmic de córrer, saps, la respiració, les passes, el cor, tot és rítmic. I anava molt bé pel personatge perquè la Chris és una noia controladora, rígida, i, al final, el tecno és justament molt controlat, molt rígid, molt previsible. Això ens servia per il·lustrar tota aquesta tensió mental que viu ella”.
També parles de les dificultats que es troba l’entorn familiar a l’hora de gestionar el problema de salut mental que afecta la protagonista?
“Sí. Era molt important. Com que era tan gros el que li passava a ella, doncs era molt important que tingués una família que li donés suport tot i que hi era d’una manera maldestra. Perquè era molt rellevant explicar que no hi ha manuals d’instruccions en aquest tipus de casos, saps, que no hi ha una manera correcta de fer les coses, que simplement fas el que pots. Doncs aquí era molt important el paper de la germana i del pare. I cadascú opta per agafar postures una mica diferents. Llavors era crucial parlar també de les cures i de la importància dels vincles per sanar i per cuidar-se”.
Tenim sempre la imatge repetida de la Chris corrent, una imatge absoluta, i després ens trobem que aquest fet acaba marcant també el ritme trepidant que té la pel·lícula, no?
“Era una de les primeres imatges que se’ns va ocórrer mentre desenvolupàvem el projecte amb el guionista, el Pol Cortecans, la imatge d’aquesta noia fugint de si mateixa. Però alhora és també una mica més complex que això perquè per ella el gest de córrer no és només una fugida sinó també una mica la seva eina de sanació. És la manera que troba ella per silenciar el que li passa. Al final, el fet de córrer i el cine van de bracet, perquè ambdós són gestos que impliquen temps. I d’aquí aquesta sensació que la películ·la t’empeny cap endavant”.
El teu curt anterior i aquesta pel·lícula acaben sent representatius de la complexitat dels trastorns mentals també a través d’imatges molt gràfiques: la protagonista depressiva de ‘Tormenta de verano’ sempre està quieta, immòbil, i la Chris psicòtica de ‘Corredora’ sempre està en moviment, amb aquella pressa per córrer?
“Totalment. És molt bonic això que dius. De fet, els problemes de salut mental, els trastorns mentals, les malalties mentals, són molt diverses i totes les experiències són diferents. A mi també m’agradava molt que el que pateix la Chris fos diferent del que havíem triat a ‘Tormenta de verano’, que, efectivament, és una cosa més relacionada amb una apatia, amb una depressió. I que és tan frustrant quedar-se al llit sense moure’s, com li passa a Lola Dueñas, com ser esclau del fet de córrer per no sentir-se a un mateix, com li passa a la corredora”.
Els teus curtmetratges són en castellà i ara has rodat ‘Corredora’ en català. Com ha estat aquest pas tenint en compte, també, que ets madrilenya, no?
“Jo vaig néixer a Madrid, però amb quatre anys vaig venir a viure aquí. I rodar en català la meva primera pel·lícula doncs va ser una oportunitat, la veritat, per poder fer la pel·lícula amb més finançament. Ara hi ha beneficis per rodar en català, beneficis econòmics, i això ens permetia fer la pel·lícula millor i amb més mitjans. Llavors va ser claríssima la decisió. I és realista que sigui en català perquè hi ha un CAR (Centre d’Alt Rendiment) molt bo, hi ha una federació d’atletisme molt bona i ho podien fer catalans, perfectament”.
Com valores el premi a millor òpera prima obtingut al Festival de Cine de Màlaga?
“Va ser un regal. Ja és un premi estar en un festival i, si a sobre et donen un premi, doncs encara millor. Era un any que jo considero que era molt complicat perquè hi havia molt bones pel·lícules, molt bones òperes primes. Aquest premi va ser una mica la validació de què hi havia gent que s’havia sentit apel·lada per la pel·lícula. I, per tant, estic contentíssima”.
Per a acabar, ja estàs treballant en un nou projecte?
“Sí, sí. Estem en un altre projecte, ja, però estem en una fase molt embrionària. Estem molt contents perquè és meravellós poder tenir ja alguna cosa en l’horitzó. I esperem que es faci realitat perquè una cosa és pensar-la i escriure-la i una altra cosa és que acabi convertint-se en pel·lícula. Però estem entusiasmats. I creiem que pot sacsejar, diguéssim”.
Per Joan Millaret i Valls
