Poques vegades un mot haurà resultat tan prometedor i tan poc necessitat de presentar-lo agombolat per la família (cosa que en aquest cas, a més a més, és una sort, perquè el cert és que en té ben poca).
Prometedor, d’entrada, per l’origen: com pot ser que un mot de creació expressiva infantil (per tant, de pare) hagi atès aquestes cotes, diguem, de rellevància social? En realitat aquí estaríem incorrent en una confusió, perquè el cert és que la creació infantil (tal com passa amb molts apel·latius de persona: Tito, Neni, Txeni, etc, o fins i tot amb mama) coincideix amb la veritable etimologia del mot, que és grega: pápas, ‘pare, bisbe’, a través del llatí papas, papa. Un cas d’homografia, pràcticament.
Prometedor també per la polisèmia. Papa té encara dos significats més igual de vius, i en ambdós casos creats per la mateixa via. Un és el de menjar, tant en forma de substantiu com de verb (papar), l’origen igualment llatí de la qual ens el recorda el verb italià pappare, de gran difusió. L’altre és més curiós, perquè és un derivat de pap: papa en el sentit de cuca, ‘aplicat pels infants a bestioles que es mengen certes coses d’una manera considerada perjudicial’. O, més senzillament, per designar qualsevol insecte no volador.
I finalment, pel pes de l’accent. La variant papà, que tanta animadversió desperta a molta gent, es deu senzillamentr a la influència del francès, tan viva entre nosaltres (i a tot l’occident) durant el segle XIX i primera meitat del XX. Si sou dels que teniu mania als francesos, ja ho sabeu: els podeu carregar també aquest mort.
Pel que fa als derivats, ja he dit que són escassos (poc més de mitja dotzena) i de poca fantasia: papal, papat, papable… Només cal veure el més famós de tots, papista (“Ser més papista que el papa”), que formalment tampoc és que sigui per tirar coets. Curiosament, això sí, papisme (‘Defensa de la submissió a l’autoritat del papa’) és pràcticament desconegut. L’únic que té una certa gràcia, o molta, és el compost papabenet, ‘anís o confit molt petit’, que no és sinó l’aglutinació de ‘Papa Benet’ (en referència, suposo, a Benet III, 104è papa de l’església catòlica, viscut al segle IX).
Comptat i debatut, la veritat, m’ha semblat decebedor; d’una paraula amb la importància d’aquesta me n’esperava més. Com, d’altra banda, del seu actual representant, que en la visita que ha de fer a Barcelona sembla que es posarà lingüísticament al costat dels opressors. L’enèsim desengany de la casa.
