Miguel Carbó: “En aquests 100 anys de vida, la família, l’esport i l’enginyeria han estat fonamentals”

Miguel Carbó, enginyer i esportista, que aquest 2023 ha fet 100 anys (Juan Pablo Amado)
Miguel Carbó, enginyer i esportista, que aquest 2023 ha fet 100 anys (Juan Pablo Amado)

L’any 2023, l’enginyer i tenista Miguel Carbó (Barcelona, 1923) ha arribat als cent anys de vida. Es va formar en enginyeria tèxtil i és col·legiat d’Enginyers Industrials de Catalunya. Ha treballat en cinc empreses, després d’estudiar es va dedicar al ram del tèxtil i en algun moment va tenir 600 obrers a càrrec seu, i també a la banca i a l’assessoria d’inversions.

Aficionat a l’esport des de jove, ha jugat al futbol i al golf, però ha estat el tenis l’activitat que ha marcat la seva vida i la seva gran passió, segons ha explicat a una entrevista a Fulls d’Enginyeria. Actualment, gaudeix de la seva família i la lectura. Carbó obre la porta de casa seva, plena de quadres i records, per a fer memòria de la seva trajectòria professional i fer balanç sobre el futur de l’enginyeria a través d’una mirada al passat.

Què sent en haver arribat als cent anys?
Home, amb molta alegria per haver viscut perquè he gaudit molt de la vida. En aquests 100 anys de vida, la família, l’esport i l’enginyeria ha estat fonamentals. He treballat tot el que he pogut fins als vuitanta-vuit anys. Estic content i agraït d’haver viscut fins a aquesta edat.

Com va començar la trajectòria d’enginyer?
Bé, teníem una empresa familiar, una fàbrica de filats de teixits a Sant Fruitós de Bages al costat del monestir de Sant Benet de Bages. A casa tinc un quadre del claustre pintat per Ramon Casas. Era una fàbrica important, amb 600 obrers, filats, teixits i fèiem empesa, el teixit cru abans de blanquejar-lo o estampar-lo i després el veníem a transformistes.

Per què va decidir estudiar enginyeria?
Justament perquè teníem aquesta fàbrica. A la meva infància havíem anat fins i tot d’estiuejar perquè era una fàbrica que tenia cases i edificis. I de petit ja vaig veure tota la fàbrica i m’agradava. I a part, sempre m’ha agradat l’enginyeria. Per tant, vaig estudiar enginyeria tèxtil perquè l’empresa era tèxtil. El tennis va arribar a la meva vida també a la meva joventut.

A quina edat va començar a practicar tenis?
Primer, entre els 10 i els 20, jo jugava a futbol. Era un enamorat de l’esport. Als 18, com a premi per haver finalitzat Batxillerat, el meu pare em va fer soci del Club de Tennis Turó. I llavors vaig començar i em vaig enganxar de seguida amb el tenis. I vaig jugar fins als cinquanta-cinc anys i vaig tenir els meus èxits. Em va anar molt bé. A la nostra família gairebé tots jugaven a cases particulars, fins i tot el meu pare, que era metge. Vaig arribar una mica endarrerit perquè a aquesta edat molts tenistes ja estan formats.

Aconseguia compaginar la seva faceta d’esportista amb la feina?
És clar, era més aviat una afició. Els que eren gairebé professionals jugaven diàriament. Jo jugava quan podia, de dos a quatre. Entrenava, menjava alguna cosa i després tornava a treballar. Ho vaig estar compaginant bé.

Quina diria que ha estat la seva gran passió, el tennis o l’enginyeria?
Com a passió i més duradora, definitivament el tennis. Perquè això de la fàbrica de seguida va anar decaient, com tota la indústria tèxtil catalana, i vam haver de tancar. No va durar tants anys. El tennis em va donar als meus millors amics.

Com ha vist que ha evolucionat el sector industrial al llarg dels anys?
Puc dir que el tèxtil fatal. Nosaltres estàvem al riu Llobregat, que era el més aprofitat. Hi havia molts salts d’aigua i cada poc trobaves una fàbrica diferent. Ara no en queda cap. Nosaltres ens dèiem Manufactures  Isidro Puig, que era el nom del meu besavi, i hi havia molts altres cognoms reconeguts, com Rosal o molts altres.

La indústria va anar decaient en part perquè ens obligaven a comprar cotó espanyol. Es va començar a plantar cotó a Andalusia i als pobres catalans ens feien comprar aquest cotó abans que no pas l’americà. El que passava és que era pitjor que l’americà, més car, pitjor classificat i pitjor netejat i desmotat. Això va contribuir a la seva decadència, perquè la primera matèria ja era cara. I va començar a venir gènere de fora,d’Europa de l’Est, a uns preus impossibles per a nosaltres. I vam anar tancant tots. Pràcticament, que jo sàpiga, no en queda cap.

Després de la fàbrica, a què es va dedicar?
Vaig estar en quatre llocs més. El primer va ser, curiosament, amb Matesa. Els més joves no saben què és, però Matesa va ser un escàndol nacional. El cas Matesa va ser el primer gran escàndol de corrupció del franquisme. L’empresa tèxtil de Juan Vilá Reyes, coneguda com la primera multinacional espanyola, es va beneficiar de 10.000 milions de pessetes en crèdits per a exportacions que després van resultar falses.  Va acabar malament i van processar fins i tot a ministres. L’empresa va tancar perquè era una estafa. Aquest va ser el meu primer treball després de la fàbrica i va finalitzar bruscament.

Després vaig estar al Banc d’Europa, on era president Carlos Ferrer Salat. Allà hi vaig estar uns anys. El meu millor treball va ser l’últim de tots, en el qual em vaig jubilar. En una empresa anomenada  MerchBanc. Era una empresa de serveis on fèiem tota mena de compravenda d’empreses, buscar socis, vam fer fons d’inversió i els primers pagarés per a Renfe. Allà vaig estar trenta anys, fins que em vaig jubilar. I aquesta va ser la meva millor època.

Per què diria que va ser la seva millor època?
Primer, perquè guanyava més i després perquè el tipus de feina em va agradar molt. Era més dinàmic, de comercial. El més curiós era que mai no havia pensat fer de comercial, sinó més d’enginyer. I me’n va anar bé de comercial, pel que fos i també perquè potser tenia fama de no enganyar. Tenia molt bona fama i vaig aconseguir més de 100 clients bons. A banda que era per lliure i no tenia horari, és on vaig guanyar més diners. Va ser un bon final per a la meva trajectòria professional.

Troba a faltar la feina?
La veritat és que no, estic molt feliç així. Ara llegeixo, mai havia tingut temps i ho estic fent molt. Després gaudeixo amb la meva família, molt nombrosa. Quan ens reunim som 52, entre fills, nets, besnets i les seves respectives parelles. Aleshores no estic sol i no m’avorreixo. Estic sense preocupacions

I com a última pregunta, què recomanaria als joves enginyers perquè millorin el futur?
Depèn del tram d’enginyeria. Hi ha molts tipus, però la tèxtil no la recomanaria, per les raons comentades. Els altres enginyers, potser els que tinguin més oportunitat són els d’informàtica. Són els que jo veig que tenen més per a aportar amb les noves tecnologies. La resta no ho domino, però suposo que hi ha molts altres tipus d’enginyeries necessàries per al futur.

Recomanaria als joves optar per una enginyeria?
Sí, definitivament. Jo crec que totes les branques que existeixen són, en un grau o un altre, importants. A mi m’encantava la carrera.



Per Juan Pablo Amado – Fulls d’Enginyeria 

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES