Una espessa boira cobria la capital alt urgellenca, quan en un autocar de l’Alsina Graells, la família sencera arribarem a la Seu d’Urgell, a les 11 de la nit d’un dia de novembre del gelat hivern de 1953. Havíem sortit de Terrassa a les 7 del matí. El trajecte fins a Manresa l’havíem fet en un tren molt lent que produïa un soroll eixordador, gairebé insuportable. Aleshores jo tenia 10 anys.
A aquelles altes hores de la nit en els carrers de la Seu no hi circulava ningú. L’opacitat de la boira amb prou feines deixava passar un bri de resplendor de l’enllumenat públic. Tot plegat donava un aspecte fantasmagòric al lloc. Em preguntava a quin remot lloc del món ens havia dut el pare i si a la Seu trobaria amics i amigues de la meva edat, com els que a desgrat havia deixat a Terrassa.
Als pocs dies de ser a la Seu, on el pare havia trobat feina, nens i nenes em venien a cercar a casa per a anar a jugar al carrer. Poder gaudir d’una reciproca amistat en la tendra infància fou quelcom important en les nostres vides, fet que deixà en nosaltres una petjada indeleble. Fou una etapa d’enriquiment personal. Ens apuntàvem als actes participatius, fossin de caràcter cívic, religiós, cultural o esportiu, tals com curses de bicicletes, excursions, campaments d’estiu, caramelles, etc.
Sento un respecte reverent envers els alturgellencs i les alturgellenques pel seu caràcter acollidor del que durant 8 anys de residència a la Seu, la família vàrem poder gaudir. Com que escassejaven els habitatges de lloguer anàrem de rellogats fins que al cap d’uns mesos ens llogaren un pis al carrer dels Estudis. En la planta superior de la mateixa escala hi vivia el canonge de la catedral Josep Mas i Bayes, traspassat el 20 d’octubre de 2015, persona d’una gran benevolència, altament instruïda.
A mitjans dels anys 50, els meus progenitors anaren a fer la verema a França, car a la Seu no es trobava feina. Em deixaren a la Seu. Per tant, durant uns mesos m’hagué d’espavilar tot sòl per a tirar endavant. Durant aquest període vaig rebre suport moral del canonge i de la seva majordoma. Trucaven a la meva porta per a demanar-me si necessitava alguna cosa. Fins i tot la majordoma, de qui no recordo el nom, em feia la compra el dia de mercat quan arribava el peix.
Davant la impossibilitat d’esmentar totes i cadascuna de les persones que ens mostraren llur caràcter acollidor voldria destacar un cas més, com un reconeixement cap a totes elles. Cada cop que anava a comprar a la formatgeria Eugene, els membres de la família Celery em demanaven si ells podien fer alguna cosa per mi, oferiment que era molt d’agrair, per escaient i sincer, tot i que per sort no necessitava fer-ne us.
Una cosa que em va sorprendre aleshores enormement fou la parla. Mai havia sentit els mots com «trumfes», «patac», «carrotes», «tiró» i molts altres. Em va costar uns dies entendre que l’expressió col·loquial «porta’t bé» volia dir «cuida’t» «tracta’t bé». Curiosa també era la utilització de «natri» i «vatri» en lloc de «nosaltres» i «vosaltres». En la flexió dels verbs era emprat, per exemple, «feba» o «diba» en lloc de «feia» o «deia».
El ritme lent en què discorria la vida a la Seu contrastava amb l’apressat i trepidant de Terrassa. A les botigues de la Seu, que obrien més tard que les de Terrassa, t’atenien amb una parsimònia inusitada mai vista a la capital del Vallès Occidental. En l’espera per a ser atès o atesa, a la Seu tenies una o més cadires a disposició. A Terrassa no era així.
