Sara Roy és cantant, compositora i periodista, i acaba de presentar Alter Ego, el seu segon treball discogràfic. Amb un so més potent i electrònic, aquest disc marca una evolució en la seva trajectòria, consolidant-la com una de les veus emergents del pop en català. Ens parla de la seva música, la seva evolució i el ritme frenètic de la indústria.
Fa més de dotze anys que et dediques al món de la música, gairebé la meitat de la teva vida. Com van ser els teus inicis?
El món de l’art, en general, m’encantava. Vaig començar fent balls de saló i dansa, era la meva afició. Però va ser als dotze o tretze anys quan em vaig apuntar a teatre musical, i arran d’això vaig fer el càsting per a entrar al grup Macedònia. Va ser llavors quan em vaig adonar que la música era el que més m’agradava al món. Just en entrar a Macedònia, vaig començar a tocar la guitarra i a compondre les meves cançons.
Recentment, has presentat un nou disc, Alter Ego, on hi ha moltes referències al pop.
Hi ha una mica de tot, però és cert que, a diferència del primer disc, aquest segon àlbum és molt més potent. Des del punt de vista sonor hi ha més electrònica; ja no és un pop tan orgànic ni tan acústic com al principi, sinó que ha evolucionat amb sintetitzadors, sons més electrònics i una mica més de força. La cançó que dona nom al disc, «Alter Ego», està plenament inspirada en finals dels noranta i principis dels 2000, en aquelles dives del pop. De petita, en el pop internacional, m’encantaven Britney Spears, les Spice Girls, Madonna… Però també hi ha un punt de referència a cantautores catalanes, que per a mi són una influència més propera, més natural i terrenal.
Estàvem acostumats a trobar un punt més intimista en les teves composicions, però en aquest disc ens sorprens amb un aire més atrevit i sensual.
Sí, al final tot és evolució. Crec que, com a artista i com a persona, estic en constant canvi i moviment. Aquest segon disc és l’expressió de tot el que he après en els darrers dos o tres anys, component i creixent. I sí, es veu aquesta part més gamberra, més rockera, amb més força. Però crec que l’essència es manté, i això no canvia.
Sempre has fet música en català. Creus que ara és un bon moment per al panorama musical en la nostra llengua?
El català és la meva llengua materna. Parlo català amb tothom, només faig servir el castellà quan treballo fora. Per això em surt de manera natural cantar i escriure en català. És cert que de petita escoltava molt pop espanyol, perquè a casa la meva mare em posava Mecano, Serrat, La Oreja de Van Gogh… Això ha fet que també em senti còmoda component en castellà, sobretot en temes més pop. Però el català és la meva llengua i crec que, com a artistes catalans, hem de defensar-la. Al final, és la nostra terra i la nostra identitat.
Text i imatges: El Monocle