Aquest article el faig unes hores després d’assistir telemàticament a una reunió informativa de l’Ajuntament pels ciutadans de la meva ciutat, Terrassa. Que té 220.000 habitants. La tercera en habitants de Catalunya. Els que em llegiu des de qualsevol altre poble o ciutat dels territoris de llengua germana, ràpidament us sentireu interpel·lats.

L’Escalfament Global és causat en part per la natura, un 40% i per l’acció humana un 60%. Mai ens havíem escalfat tant i, aquí la diferència, tan ràpid en els darrers 10.000 anys. L’any 0 de la nostra era érem 200 milions d’habitants, el 1800 uns 1.000 milions. El 1950 vàrem pujar a 4.500 milions i aquest 2022 ja superem els 7.990 milions d’habitants. El 55% de la població mundial viu a les ciutats, però el 1900 només era el 10%. A hores d’ara es calcula, segons Nacions Unides que, el 68% de la població serà urbana d’aquí a 28 anys, l’any 2050. El funcionament energètic planetari i també el de les nostres ciutats està basat en els combustibles no renovables, petroli, carbó i gas bàsicament. El transport suposa el 27% de les emissions de CO₂ a la ciutat de Barcelona, per exemple i és l’element clarament que més aporta. Comerç i Serveis un 21% i el domèstic un 20%. Està clar que la “mare dels ous” és el transport.

A la ciutat on resideixo, Terrassa, segons l’Ajuntament, es fan uns 700.000 desplaçaments diaris en tots els mètodes. A peu, bici, transport públic, privat, etc. Però atenció, en vehicle privat dins de la ciutat, punt a punt i en un radi inferior als 2 quilòmetres, uns 200.000!

Qui us escriu va néixer un dia de St. Esteve del 1966, carnet de conduir el febrer del 1985 i un cotxe familiar de quarta mà, un R5 que vaig començar a conduir. Els Seat 600 entre el 1966 i el 1973 i R5 fins a 1985. Llavors ja l’utilitzo jo. Treballava fort al bar i fonda de casa i guanyava unes pessetes. Aparcar sobre les voreres, un bonic esport. Inversió en radiocasset sota el braç, benzina i que el cotxe dormi bé al garatge. Per tot Barcelona amb cotxe, per tot Catalunya, en recorreguts de 500 metres – 7 minuts caminant cansava massa – i el 1989 pago el primer cotxe nou, un 205. El 1991 un altre cotxe nou, aquest cop dièsel “perquè gastava poc i contaminava menys”. Xicota de fora Barcelona, l’any 1994 casament i vida a la perifèria amb desplaçament diari de 60 km. L’esport d’aparcar a les voreres, continua…

Avancen els anys i m’adono que és molt bèstia tot plegat. Deixo d’aparcar a les voreres que, entenc només han de ser per a les persones. El meu sogre era invident… I el 1999 el cotxet del meu primer fill no perdona… – potser 2 o 3 cops any màxim ho faig actualment – en cas de necessitat per una descàrrega puntual o de persona gran. Des de fa 25 anys, faig uns 40.000 km anuals – alguns anys he arribat al 50.000 i d’altres he baixat als 30.000 -. Des de fa 8 anys amb vehicle 100% elèctric. Des de llavors, entre combustible, peatges i zones blaves o verdes he estalviat uns 32.000 euros gràcies a l’electrificació i els seus avantatges. És a dir, entenc que el cotxe pot ser una necessitat, però dins de la ciutat ha de ser ocasional el seu ús. La setmana vinent aclariré l’entrellat de la reunió i la devoció pel cotxe.

Per Francesc Mauri | TV3