Quan una persona o entitat privada, manlleva diner sap que al venciment de l’operació creditícia concertada, ha d’haver retornat l’import íntegre del préstec rebut, més l’interès pactat. Si ho deixa de fer, probablement suspendrà pagaments, entrarà en un procediment concursal de creditors i li seran embargats bens suficients per cobrir el deute acumulat, inclòs l’interès de descobert, llevat que arribi a un acord amb el prestador, per prorrogar el crèdit.
Sovint l’import del crèdit concedit a una persona o entitat privada, per part d’un banc, es situa per sota del valor estimat dels bens, amb els quals el beneficiari pot respondre. Si el préstec és a un Estat, la cosa canvia: el deute acumulat arriba a superar, en molts casos, el PIB d’un any, assolint nivells als quals l’Estat possiblement no hi podrà fer front, sobretot si te una fiscalitat baixa.
Pel deute d’un estat sembla que no es segueixen exactament les mateixes regles o pautes que per a un creditor privat. Sense anar més lluny, Andorra no garanteix el seu deute sobirà. El Govern, en el BOPA, en cadascuna de les emissions d’instruments financers per captar diner, deixa ben clar que no garanteix a l’inversor el retorn de l’import nominal manllevat, ni els guanys esperats .
En realitat, l’estat no reemborsa mai el seu deute. El renova constantment amb l’emissió de lletres del Tresor, pagarés o bons, per reemborsar els antics que vencen en un moment determinat, cicle repetitiu pel qual els interessos a pagar als creditors representen una gran despesa, creixent en cada pressupost anyal de l’Estat, en detriment d’inversions productives.
Els bons sobirans i altres instruments financers emesos per Alemanya i França, són considerats valors segurs, per quina raó, les persones que hi inverteixen, accepten que l’interès sigui cero o negatiu, en funció del venciment, ço que vol dir que els prestadors paguen per finançar a dits estats, als quals de forma implícita reconeixen solvents.
A diferència del que succeeix a Alemanya i França, Andorra, per finançar-se, paga un interès alt i una prima de risc elevada que poden fer que, la bola de neu del deute del Principat, es vagi fent gran i arribi al punt que l’erari públic no pugui assumir els compromisos contrets, per més protecció que eventualment podríem tenir en el futur, sota el paraigües de la UE, si el Banc Central Europeu esdevé prestador d’última instància com vol Andorran Banking.
Sabem que, en principi, als estats no els embarguen, ni fan fallida, ni suspensió de pagaments. ni concurs de creditors, però la UE pot plantejar unes condicions oneroses que tal vegada poden ser perjudicials per l’ economia andorrana, en reduir el diferencial fiscal respecte als països del seu entorn que ens fa una mica competitius.
Entre moltes altres mesures, la UE, en el futur acord, ens pot exigir implementar un IGI generalitzat del 20 % i privatitzar FEDA i SOM, a canvi d’alliberar-nos parcial o enterament de les obligacions pecuniàries envers els nostres creditors que han invertit en bons sobirans o altres instruments financers de l’Estat Andorrà.
