Jo no vaig tenir una mare sinó una àvia comprensiva i amorosa que em va transmetre moltes actituds de tendresa i afecte envers els que m’envolten. Crec que vaig ser una nena massa bona, en alguns aspectes, no contestava, era obedient, això sí força “preguntona”. M’agradava saber-ho tot des de molt primerenca edat i, si no em responien el que per a mi era una resposta vàlida, observava i em posava a fer el que l’altra persona estava fent, lluny això -penso- de ser una virtut.
Una àvia protectora em va ensenyar amb el seu exemple a poder-me defensar, a respectar i cuidar els altres. Es diu que aprenem per imitació, perquè jo imitava la meva àvia que era modista, jo, amb el meu tamboret de fusta que em va fer el meu pare, m’asseia al costat i em posava a cosir com ella feia, però jo a la meva manera, en comptes de jugar amb nines, que no m’agradaven.
He de deixar molt clar que en el festeig hauríem de ser prou madures per a enfrontar qualsevol responsabilitat abans d’arribar al matrimoni per a evitar moltes coses que després poden succeir. Perquè arriba el dia que aquell tamboret de fusta i moltes coses més, es transforma en una llar de debò. Em vaig fer una veritable dona als 19 anys quan vaig contraure matrimoni.
Vaig haver d’aprendre sobre els deures i les cures que requereix una casa: cuinar, rentar, planxar, costura i, el més important, tenir cura d’una criatura que estava a punt d’arribar a la meva vida. Doncs, com em deia la meva àvia, aquest era el títol acadèmic més difícil per aprovar i enfrontar-me, així, a la vida.
Aleshores, vaig començar a enfrontar altres circumstàncies que volien de tantes atencions i cures intensives, constants i repetides, sense excuses ni pretextos, una atenció personificada vers els meus fills que van arribar al món. Uns fills que esperen que els donem sempre el millor.
Sempre, a la parella, un és més madur i responsable que l’altre i també més protector. Però, en les meves circumstàncies tots dos vam haver de madurar alhora, ja que érem unes criatures. Entre tots dos era com un bagul de problemes per resoldre i, tot sovint, amb el desànim i l’autoestima pel terra.
Van començar les llàgrimes, els patiments i els laments: Saber entendre que la responsabilitat no només consistia, únicament i exclusivament, en portar ben guardat al fons del bagul el telèfon d’ajuda de la meva àvia, sinó de posar en pràctica tots els exemples rebuts a la llar on em vaig criar, amb tota la força, la fermesa i el coratge d’atrevir-me a forjar, al costat del meu marit, un destí que tant anhelava.
Per a convertir-me en una gran dona, esposa i mare, vaig haver de ser molt forta, fer front a molts obstacles, ser honesta, mostrar enteresa en molts aspectes, plorar en silenci quan no podia o no em sortien les coses com jo volia. Molts moments de callar i escoltar en silenci.
I vostès amigues què opinen? En quin moment de les seves vides van deixar de ser nenes per a convertir-se en dones?