El famós actor i director de cinema, Charlie Chaplin, en una ocasió digué: «La vida és una obra de teatre que no permet assaig; per això, canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida… abans que el teló baixi i l’obra finalitzi sense aplaudiments».
A diferència del teatre, òbviament la vida no te un guió ni s’assaja. De forma figurada, al llarg de la nostra existència podem arribar a fer tots els oficis de l’escena. Segons convingui en cada moment, podem ser directors, actors, espectadors o figurants, fins i tot tramoistes.
Si necessitem ser directors, hem de prendre distància de nosaltres mateixos, per a veure les coses en perspectiva, ço que ajudarà bastant a tenir elements per a decidir sobre tal o tal problema o acció que volem dur a terme en un futur proper, de manera exitosa.
Al meu parer, ser actor en la societat, en el dia a dia, suposa implicar-se, en profunditat en la societat que ens ha tocat viure, donant el bo i millor d’un mateix, de forma altruista, sense esperar res a canvi. Sempre he pensat que donar motiva molt més que rebre.
Ser únicament espectador, de la crua realitat que ens envolta, em sembla una mica avorrit, si no va acompanyada d’una critica constructiva que ajudi, amb un gra de sorra, a millorar la realitat, tot i que a vegades ve de gust no opinar, per a evitar fer-nos mala sang.
La qüestió important no és saber quin rol prenem. En el rol que ens toqui en cada moment, ens hem de preguntar si estem posant en joc el millor de les nostres habilitats i si som feliços desenvolupant-les.
Sabem que els figurants i tramoistes tenen poca rellevància en el conjunt de l’art escènic. En la nostra societat existeixen persones que se senten identificades amb tals figures escèniques. Volen passar de puntetes per la vida, sense pena ni glòria.
Si en algun moment de la nostra existència encaixem en un dels rols teatrals, no vol dir que ens hi perpetuem. Podem ser el que vulguem a condició que hi posem tot el nostre esforç i afany més genuïns.