L’edifici de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) alberga les instal·lacions del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica (CREB), un pol de generació de recerca en l’àmbit de les tecnologies de la salut que treballa per a una millor transferència de coneixement. Ho fa, entre altres, impulsant la creació d’start-ups i spin-off que ajudin a teixir un ecosistema empresarial potent que, alhora, ha d’evitar la fuga de talents que pateix el sector. Fa quatre anys que Alexandre Perera dirigeix el CREB i veu que aquest és un dels punts que comparteix amb els 47 grups de centres de recerca que formen Xartec Salut, una xarxa que busca, precisament, “maximitzar i construir ponts perquè la recerca arribi al pacient”. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, Perera demana un pla estratègic per a la recerca perquè creu que “invertir en recerca i transferència és invertir en el nostre futur”.

Quin balanç fas dels quatre anys que portes al capdavant del CREB?
El balanç és força positiu, és un moment important per les tecnologies mèdiques. El CREB és un dels pols de generació de recerca en enginyeria biomèdica i en tecnologies de la salut però també ha estat un pol important en les accions de transferència d’aquesta recerca en la tecnologia. Podem estar contents que el CREB ha estat capaç de transferir aquestes tecnologies mitjançant acords de llicència no només a empreses, de patents o acords de transferència de serveis – que som molt actius- sinó també amb la creació d’empreses que neixen dins del CREB. Són empreses que aborden problemes socials i que quan mires què fan les empreses, no només valoritzant la tecnologia, sinó que intenten resoldre una temàtica social, producte dels problemes que intenten contestar a tots el centre de recerca.

Primer pla del director del CREB, ALexandre PereraI en canvi, és poc coneguda aquesta branca de l’enginyeria. La societat sap que treballeu en tots aquests àmbits?
És molt difícil perquè els investigadors, si fem recerca, no fem comunicació. Som dolents comunicant, en general, i hi ha molta feina. Potser la pandèmia ha ajudat que l’atenció torni als que creem coneixement i el transferim, però també ha ajudat a allunyar la població d’aquesta creació de coneixement. És a dir, s’ha pogut visibilitzar més la recerca que fem als centres universitaris però també ha ajudat a gent amb interessos en desinformació a tenir atenció pública per propagar-la. I d’alguna manera això ha estat una arma de doble fil.

Per tant, els reptes són grans…
Esperem que sí i jo crec que els podem abordar en col·laboració amb diferents entitats. Nosaltres aprenem, intentem comunicar millor però és interessant que els mitjans ens prestin una mica més d’atenció. Entre tots ho farem. Soc optimista en aquest sentit.

Això seria el reconeixement més social, en l’àmbit administratiu necessiteu més suport?
L’aplicació en tecnologies de la salut en una universitat com la UPC és menor que en altres universitats que tenen un hospital o una carrera de Medicina. Tanmateix, els darrers temps hem rebut suport de la nostra universitat per poder fer la nostra activitat. I de fet, fins i tot l’administració està confiant en projectes com la Xartec Salut. És un projecte de bastant envergadura, finançat per FEDER i AGAUR, amb 47 grups de recerca de 17 institucions que coordinem nosaltres amb l’objectiu de maximitzar i construir ponts perquè la recerca arribi al pacient. És curiós, doncs, que una xarxa de tecnologies mèdiques la coordinem des de la UPC. Això vol dir que hi ha qui ha confiat amb nosaltres i que tenim la capacitat de coordinar accions d’aquest estil on la tecnologia aplicada a la medicina és clau. Podria haver-hi una millor coordinació i suport per part de les administracions públiques en tasques com la nostra. Hem vist com la inversió en recerca ha tingut una caiguda important la darrera dècada i ha posat les universitats en una posició molt complicada. Això ens afecta socialment, de forma evident, i afecta el nostre jovent que acaba marxant del país.

Aquests obstacles els compartiu amb la resta d’institucions que forma Xartec Salut?
Sí, amb Xartec compartim problemes, cadascun des del seu àmbit perquè és diferent un hospital o un centre tècnic. Però la falta de finançament públic sostingut i determinista és un obstacle que patim tots de forma sistèmica.

I us condiciona la retenció d’aquest talent, doncs la retenció del talent. Per això n’heu fet l’informe
És molt important perquè d’alguna manera fa una radiografia d’un problema que creiem que és força greu però que també suggereix una solució a la falta de competitivitat que patim. Estem generant el millor talent que hem generat com a història amb perfils altament qualificats fins i tot quan són doctors, han fet una recerca molt específica del DeepTech, gent molt especialitzada de gent que ha treballat en ambient molt internacional que veuen poc les fronteres. Els costa poc si troben una oferta laboral millor a Alemanya o EUA, marxar. I això ens passa de forma sistèmica.

I això fa perdre competitivitat, als centres de recerca…
No només als centres de recerca sinó també a les empreses. Potser el fet més greu és en el teixit empresarial català. Que aquest talent no es quedi aquí és una pèrdua de competitivitat directa al teixit empresarial català. On sí que hem observat que els perfils tenen la voluntat de quedar-se és justament en start-ups i spin-off. Són projectes engrescadors i molt personals en els quals el talent vol participar-hi. I per això, un dels resultats que tenim amb la Xartec és impulsar aquests projectes. L’any passat en vam ajudar deu i aquest any volem arribar als quinze. Una empresa com ABLE pot donar feina després d’un any i mig o dos unes quinze o trenta persones. L’impacte que tenen aquestes empreses en l’economia local és important, fan accions de molt valor afegit, contracten gent molt qualificada, retenen el nostre talent i si creem un ecosistema prou important, potser seran les empreses que al futur seran grans.

Voldríeu que l’administració suport en aquesta línia i fer més fàcil la creació d’aquestes empreses?
Nosaltres creiem molt en això, en la creació d’empreses. És una forma important important de transferir coneixement. Potser si que demanem ajut institucional, més del que tenim ara, però també ajut privat. Són empreses, al final, privades, i un cop el sistema públic la genera, és una oportunitat pel sistema privat de tenir una relació simbiòtica. Hi poden invertir i és una manera de desenvolupar nova tecnologia amb un risc menor. Jo crec que és una oportunitat pel capital privat, també, com a inversió. I si construïm bé el nexe entre el sistema públic i el privat, podem ser més competitius en el futur i adonar-nos-en que podem crear valor.

Els marcs regulatoris us ho posen fàcil?
No molt. (Riu). Ens movem en un medi viscós. Tot costa molt de fer, és a dir, notes força proporcional al que et vulguis moure. És sal i pebre. La nova llei de la ciència ha ajudat però la creació d’start-ups no deixa de ser singular al sistema de recerca. No ajuda suficient. Caldria que s’ajudés més a les empreses que vulguin invertir en recerca, amb avantatges. Una llei de mecenatge estaria molt bé. I també s’hauria de permetre més flexibilitat pel cos de docents, amb més mobilitat, i fer un sistema més àgil.

Què us trobeu?
Un sistema tan regulatori com d’inversió molt lent, amb molta incertesa. En són un exemple els fons de recuperació que no sabem on s’han de demanar i trobem caos informatiu. Això no ajuda. El propi sistema de recerca i de desenvolupament professional fa que sigui molt poc atractiu perquè és difícil tenir una vida personal si et dediques a l’acadèmica perquè no pots tenir una plaça permanent o certa seguretat fins que estàs ben entrat als 40 o més endavant. És complicat. I als qui fan recerca puntera, els hem de donar determinisme. Necessiten estabilitat i preocupar-se pel que fan, no pel que faran d’aquí a dos anys.

Creus que la branca de l’enginyeria biomèdica pot ser una porta d’entrada de talent femení?
Absolutament. El percentatge en Enginyeria Industrial és potser més baix del que esperaríem, però en Enginyeria Biomèdica és més alt. Tenim polítiques actives per promoure l’enginyeria en femení i hem tingut èxit en alguns graus com el de Ciència de Dades, amb molta presència de dones, i hi ha accions molt interessants en terrenys en àmbits que no t’ho esperaries com és Matemàtiques i Estadística, on tenen un programa de gènere molt ben construït. I aconsegueixen que la participació a Matemàtiques sigui molt important. I això cal donar-hi suport de totes.

Com a CREB teniu accions concretes?
Fem accions de diagnosi i apliquem una política concreta en la creació de grups de recerca, on el marc normatiu hi ajuda perquè es valora la presència femenina. A l’informe hem analitzat també qüestions de gènere i és clar: quan l’investigador principal és una dona hi ha més balanç de gènere que si no ho és. Entre tots hem de treballar perquè no sigui així.

Escoltant-te sembla que la situació és complicada per tirar endavant però l’ecosistema de tecnologia mèdic està en auge. Ho veus així?
Estem a un punt delicat. El sistema de recerca català, especialment en tecnologies mèdiques té moltíssima activitat però és molt fràgil. Posar-nos a nivell internacional en temes de recerca, que ens ha costat 30 o 40 anys, però ho hem aconseguit de manera molt fràgil. Hi ha molt poc finançament i aquest està en molt poques mans que tenen el poder d’aparèixer als mitjans públics, però no és suficient. Cal un teixit. No només hem de tenir pocs grups excel·lents, hem de tenir un teixit de recerca. I això és el que crec que no tenim. Fins i tot els grups més excel·lents tindran problemes si no hi ha un teixit de recerca. El primer, que el talent ens marxarà. Estem en el pic d’una muntanya que si anem cap a una banda, tot pot sortir bé, però si ho fem per l’altra podem anar fins a dues dècades enrere. S’ha de vigilar molt bé on s’inverteix i si hi ha menys inversió en el futur, s’haurà de gestionar molt bé aquesta falta d’inversió. I invertir en recerca i transferència és invertir en el nostre futur.

L’alerta va dirigida a Recerca i Universitats?
El Departament té un paper, sí, però també l’Estat i la UE. Potser és l’administració més propera però no és l’única que ens afecta. Cal que treballin tots coordinadament per donar un determinisme que d’alguna manera sobrevisqui a les eleccions. La recerca no pot pensar en accions de tres o quatre anys vista, s’ha de despolititzar amb un pla estratègic que sobrevisqui les diferents eleccions i accions que impactin a l’ecosistema. Ha de ser un pla que vigili la transferència i l’impacte que té la transferència i com aquesta recerca arriba a la societat. I això no s’ha cuidat especialment. Publiquem amb prou potència com les primeres economies del món, però la recerca no es trasllada a la indústria perquè no és comparable a les primeres economies del món. És un forat que hem d’arreglar i és el problema de la següent dècada.

Per Elisenda Rosanas – Fulls d’Enginyeria