Aquests dies que la gran obra del nostre Gaudí ha estat de tanta actualitat no parava de venir-me al cap la reducció del nom que ha fet fortuna entre els forasters: “la Sagrada”, en diuen els guiris, denominació que si més no en l’àmbit dels expats i companyia està consolidada des de fan bé una vintena d’anys. Que als de casa ens faci rabieta és tan lògic com inútil: només cal pensar en els seguidors anglesos dels Rolling Stones quan s’assabenten que nosaltres en diem “els Rolling”. Oi que tu no deixaràs pas de referir-t’hi com t’hi has referit tota la vida, per més que ells bramin? Doncs amb la Sagrada Família igual.
De tota manera, cal reconèixer que, ni que sigui per pura xamba, des del punt de vista de l’interès filològic els forasters l’han encertada de ple. Perquè no hi ha color: família deriva de fàmul, ‘criat’, i forma part d’una ídem amb una desena de membres no gaire interessants, dels quals només dues incorporacions recents: unifamiliar i plurifamiliar. En canvi, sagrada… Ah, això ja és una altra cosa.
Com que té molta substància, aniré a pams. D’entrada, la primera curiositat és que tot i l’aspecte de participi, sagrada no procedeix de cap verb, perquè sagrar no existeix. Sagrat és un cas peculiar, ja que també té una accepció com a substantiu (‘Lloc sagrat que servia de refugi als delinqüents’) però pràcticament ha fet tota la seva existència com a adjectiu. I a fe que és una existència fructífera, perquè s’ha encarnat en una cinquantena llarga de derivats. Bona part dels quals certament plens d’interès.
Comencem, ves per on, pels verbs. Que són tres: consagrar (amb un fill, al seu torn, tan simpàtic com reconsagrat, eufemisme per no dir coses més grosses: “És que mira que arriba a ser reconsagrat, el teu nano, eh?”), execrar (ídem amb execrable, que dona molt de joc als devots de l’Scrabble) i sacrificar. Si us hi heu fixat segurament haureu notat que els dos darrers presenten la C etimològica (del llatí sacrum) mentre que el primer mostra la G evolucionada pròpia dels derivats vulgars. Cal dir, tanmateix, que en aquesta família no és tan clar on s’acaben els uns i on comencen els altres, perquè la C i la G ballen constantment. I sort que se m’acaba l’espai perquè si no encara faria una comparació amb el xou del papa de Roma al temple expiatori i tindríem sarau.
La setmana entrant anirem pels sacerdots sacrílegs i certs sagramentals sacrosants. I no miro ningú.
