Coincidint amb la festa el dia 26 de juliol dels sants Joaquim i Anna, pares de la Verge Maria i avis de l’Infant Jesús, dediquem més atenció envers aquells que, perquè són grans o avis, mereixen tota la nostra gratitud. Ells ens han donat la vida, i han fet molt per nosaltres i pel país. Són grans, fràgils, potser malalts o dependents, i sabem que durant la pandèmia són els qui més han sofert. Aquest dia ha de ser d’agraïment, de retorn de la tendresa que ens donen, i sobretot d’acció de gràcies respectuosa i alegre per a les seves vides.

Actualment, la cultura dominant té com a únic model l’adult jove, i preval la separació entre les etapes de la vida i el descartar els vells per no productius i per aportar moltes despeses. El Papa Francesc entre febrer i març de 2022 va dedicar algunes catequesis sobre la vellesa, i va desgranar de la Bíblia els ancians que hi apareixen: Noè, Moisès, Simeó i Anna, el quart manament, Noemí i Rut, Eleazar, Judit, Job, el Cohèlet, el salm 71. Ell proposa una aliança entre les generacions ja que, amb els recursos que només donen els anys, els grans poden animar els joves a obrir horitzons, a prendre decisions de futur per a entendre les experiències de vida i a enfrontar-se a les grans preguntes de l’existència.

Comentant la personalitat de Noè, es pregunta el Papa ¿què poden aportar els ancians? Ajuden a desemmascarar l’engany d’una vida que només busqui el plaer, buida d’interioritat, corrupta o menyspreadora dels altres. Noè és l’exemple d’una vellesa que genera vida, que no es queixa ni recrimina, que mira el futur amb confiança, respecta la creació i cuida la vida de tots.

També els ancians poden donar testimoni joiós de la presència de Déu en les seves vides, al llarg de molts anys, sense deixar de reconèixer que sovint també hi ha hagut debilitats i caigudes. No cal ser perfectes per a transmetre la fe. I sempre esperar la visita del Senyor, afinant els sentits per a descobrir la seva vinguda. Els ancians són sensibles a les sofrences pròpies i dels altres; hi compten. I han de ser mestres del que el Papa anomena “tendresa social”.

El 4rt. manament de Déu “honora el pare i la mare” (Ex 20,12), no es refereix només als pares biològics, sinó al respecte i la cura envers les generacions que ens precediren, totes les persones grans. Honorar-los amb ajudes materials però sobretot amb l’amor, l’escolta i la proximitat, tenint en compte la seva dignitat. Sabem que alguns són víctimes de les incomprensions, les burles i, fins i tot, de la violència. És important que es transmeti a les generacions joves que no podem descartar ningú, i que el respecte per la vida, cal manifestar-lo en totes les etapes, des de la concepció fins al seu final natural.

Els ancians són també sovint exemples de coherència en la seva fe i fins d’heroïcitat en moments de guerres i de persecucions. Són models de perseverança en les proves i sofriments, sabent-los transformar en espera confiada de les promeses de Déu. Davant la temptació tan actual de separar fe i vida, els ancians ens poden ensenyar a perseverar. Molts se’n riuen com si la fe fos cosa de vells, quelcom inútil. Davant d’això estem cridats a testimoniar que la fe no és quelcom només per a una etapa de la vida (infants i vells) sinó una benedicció per a tots, un do que ha de ser cuidat, respectat i testimoniat.