El 15 de maig del 2011, persones indignades, acampades en places de grans ciutats d’Espanya, exterioritzaren un ampli descontentament popular, causat per la crisi econòmica del 2008, les retallades pressupostàries, la manca de llocs de treball per als joves i l’estancament dels ingressos.
Al meu entendre, fou un toc d’atenció al règim polític sorgit de la Transició, fonamentat en el bipartidisme, situació que els indignats creien que havia de canviar. Inspirats en les propostes dels indignats, més tard sorgí el partit Podemos, formació que ha governat amb els socialistes.
En aquests darrers anys, considero que Podemos i els que els succeïren han fet una espècie de circ, caient al buit, sense xarxa protectora, com quan el seu líder dimití de vicepresident del Gobierno de España, presentà candidatura a la Comunitat de Madrid i perdé l’elecció.
Em sembla que la fragmentació de Podemos en altres partits obeeix més a interessos personals que a plantejaments ideològics. El mateix podem dir del transfuguisme o el canvi de sigles.
En el sensible moment que viu el país veí, estic convençut que els és del tot imprescindible un moviment, com el del 15-M, que sigui transversal i que doni resposta a les legítimes aspiracions polítiques de la societat, plasmades en bona part, en les reivindicacions dels indignats.
Els acampats comptaren amb el suport de molts intel·lectuals, entre els quals José Luis Sanpedro, reconegut escriptor que ens deixà una petjada inesborrable. Durant una colla d’anys fou president de la Universitat Andorrana d’Estiu, desenvolupant una magnifica tasca.
Les estructures polítiques espanyoles, semblen més pròpies del segle 19 que del 21. Per a modernitzar-les entenc que cal que la política deixi de ser una professió. Com a Andorra, seria recomanable limitar la durada dels càrrecs a un màxim de dues legislatures, eliminant alhora el que s’ha vingut a anomenar portes giratòries.
Trobo a faltar que España encara no compti amb partits genuïnament ecologistes, feministes o simplement amb ideologia.
M’estranya molt que al cap dels anys no s’hagi canviat una coma de la constitució espanyola. Les lleis, com qualsevol altra cosa, es fan obsoletes i, per tant, cal modificar-les en consonància amb els nous reptes que la societat ha d’afrontar.