Des de temps llunyà, l’Ajuntament d’Estocolm habilita permanentment un mur públic de considerable extensió, per a que hom hi pugui plasmar una inscripció o un dibuix, sense poder ser multat, com ho seria si la mateixa acció fos realitzada en un altre indret de la ciutat.

Les brigades municipals són les encarregades d’emblanquinar el mur de nou cada nit, a fi que l’endemà estigui disponible per a noves aportacions. S’hi poden contemplar texts i imatges vertaderament originals, malgrat que alguns treballs siguin de valor artístic discutible.

Una iniciativa semblant és la que des del 2012 es duu a terme a Barcelona en el parc de les Tres Xemeneies. A Estocolm l’obra plasmada es pot considerar efímera, la qual cosa permet una rotació de les persones disposades a expressar-se. A Barcelona això no és tan evident.

Per a evitar que ens empastifin murs, monuments, portes metàl·liques de persiana, trens, furgons i altres superfícies, crec que hauríem de prendre exemple dels suecs. Es tractaria de reforçar l’educació cívica des d’una edat ben precoç i posar els mitjans necessaris per a expressar-se.

No crec que els autors de grafits s’aboquin a aquesta forma d’expressió perquè senten que llurs vides són anodines i avorrides, com opinen alguns. Més aviat penso que actuar amb nocturnitat, saltant-se la norma, els produeix morbo i els fa pujar l’adrenalina d’allò més.

Poden ser diverses les raons per les quals es vegin atrets per la labor. Una d’important seria poder plasmar en un mur la pròpia obra i una corrua de gent la pugui veure, i admirar si cap, però també expressar-se anònimament, com succeí durant els aldarulls de maig del 1968 a París.

M’intriga veure superfícies plenes de lletres multicolor inflades, que ballen, es retorcen i es sobreposen formant mots, per a mi incomprensibles. Em demano, un i altre cop, quin tipus de missatge volia transmetre l’autor. Potser només estètic? Tanmateix, per a mi no deixa de ser un acte de vandalisme.