L’autor, en el seu anterior article de la setmana passada, va relatar un seguit de casos ben curiosos relacionats amb la pràctica del contraban i dels quals en té coneixements en haver treballat en una agència de duana a la Seu d’Urgell. En el següent escrit, Lluís Samper, en narra alguns casos més.
Cas 5.
En algunes llars humils de la Seu, en els anys 50, una pràctica bastant estesa era que la mestressa de la casa fes un o més viatges a la setmana a Andorra per a comprar tabac, per a després revendre’l a la capital de l’Alt Urgell, compartint el marge de guany amb qui el faria arribar fins a Barcelona o qualsevol altre indret d’Espanya. Diversos eren els conductes per a poder fer-ho.
En general, el viatge d’anada el feien en autoestop. El de tornada, en autobús de línia regular, en el moment que era a dinar o feia festa la matrona guàrdia, qui, arribat el cas, les podia escorcollar en un lloc a banda, cosa que naturalment els guàrdies civils no estaven autoritzats a fer.
Sota unes llargues faldilles acampanades, en unes butxaques interiors fetes a mida, la majoria d’elles passaven una vintena de paquets de picadura de tabac que havien comprat directament al fabricant a Andorra. Podien passar també altres articles, com pot ser blondes o caliquenyos.
Els duaners de la Seu usaven, col·loquialment, el mot castellà “trapichera” per a designar a la dona que feia aquest tipus de contraban. El Gran Diccionari de la Llengua Española defineix el mot com: “Persona que usa mitjans poc clars o il·lícits per a aconseguir una cosa”. En aquest cas, per a poder arribar a final de mes amb el minso sou del marit, car les dones no trobaven feina.
Cas 6.
En un pis franc a Castellciutat, existia una espècie de “sucursal” d’Andorra, on hom podia adquirir des de tabac, perfums o plats de Duralex, fins a mitges de niló o pantalons de Tergal. Encara que els preus eren superiors als d’Andorra, s’estalviaven d’anar-hi, pagar bitllet i salconduit d’un sol viatge. Al pis franc, principalment, hi acudien soldats que marxaven de permís o llicenciats. Cercaven un regal per als familiars o per a la promesa, sense haver de pujar a Andorra. Allà el trobaven.
Cas 7.
Alguns transportistes entre Andorra-Espanya, tornaven amb els dos dipòsits gairebé buits, amb el carburant just per a tornar a casa. Es venien a destí tot el contingut d’un dipòsit i bona part de l’altre. A l’anada portaven neumàtics nous i a la tornada vells. El mateix passava amb els fars i altres accessoris del camió. Els transportistes també es venien a destí la llauna d’oli mineral lubrificant, la botella de whisky i el cartró de tabac americà, articles pel quals existia una certa tolerància, permissivitat duanera o franquícia.
Cas 8.
Temps enrere, les exportacions espanyoles a Andorra estaven subjectes a un règim de quotes, fixades pel Govern espanyol, en nombre de tones anyals, per cada producte exportat a Andorra. Algun de corrent, com l’ametlla, no figurava en les quotes, en considerar-los Espanya productes estratègics. Si Espanya els exportava a Andorra, Espanya cobrava en pessetes. Si els exportaven a un altre país, Espanya cobrava en dollars. Per tant, les ametlles eren considerades com una divisa. Malgrat la prohibició d’exportar a Andorra, alguns importadors andorrans s’atrevien a comprar-ne a Espanya, amb el risc de ser multats. Un cop, mentre un guàrdia civil inspeccionava un camió, comprovant la certesa de la corresponent declaració d’exportació a Andorra, des del fons de la caixa aparegueren de sobte uns quants conills, quan la quota anyal ja estava exhaurida des de feia mesos. El conductor hagué de pagar una multa per aquesta infracció.
Cas 9.
Entre altres productes autòctons, des d’Andorra es podia exportar bestiar a Espanya, sense haver de pagar aranzels. Ocorria però que, tant en el certificat d’origen, com en la guia veterinària que acompanyava l’expedició, es declarava bestiar de “raça comuna del país, provinent de la pròpia cabana ramadera”, quan, segons alguns tractants de bestiar, eren vaques de “raça bretona” o “raça holandesa”. Per un altre costat, anys més tard, segons la premsa escrita, des d’Espanya es declarava una exportació de carn a Andorra molt més gran de la real, amb la finalitat de beneficiar-se, de forma fraudulenta, de les ajudes comunitàries destinades a fomentar l’exportació de carn a països tercers des del Mercat Comú.