Per a reivindicar ajut a les democràcies occidentals, amb la finalitat d’aturar el vessament de sang que estava causant la Guerra Civil espanyola i intentar restablir l’ordre constitucional, el 18 de juny de 1937, a París, al Velòdrom d’Hivern, pugen a la tribuna d’oradors, Joan Garcia Oliver i Federica Montseny, exministres d’un govern de la II República espanyola, figures que jugaren un paper preponderant en la política, -com sabem molt convulsa- sobretot en la dècada dels anys 30.
S’enfronten l’un i l’altre a tots aquells que, en els cercles anarquistes internacionals, els criticaven per haver seguit una política col·laboracionista amb el poder establert. Garcia Oliver passa la paraula a Federica Montseny, ideòloga del moviment anarquista espanyol, corrent que havia perdut feia poc a Durruti, un dels seus líders destacats. Oradora brillant, segons reflectien els mitjans de comunicació de l’època, es va referir a allò que podia succeir a Europa i al món, si arrelava el feixisme que es trobava en estat latent.
Federica Montseny llençà una diatriba contra tots aquells que havien incomplert el seu deure i que ho continuaven fent. Comença la seva intervenció tot dient: ”Camarades, amics! Em vaig equivocar quan vaig decidir venir a París. Esperava veure en aquest míting tota la consciència de França, tot l’esperit de les masses franceses, així com la simpatia merescuda i exigida per la tragèdia espanyola. El proletariat internacional, les democràcies europees s’han negat a entendre un fet simple i elemental: que a Espanya està en joc el destí del món contra el feixisme, les democràcies han fracassat com a entitats estatals, i el proletariat ha fracassat com a força revolucionària. Les Internacionals, la Segona, la Tercera, fins hi tot la nostra, han fracassat, incapaces d’organitzar una protesta arreu del món, que obligui als governs a manifestar-se en contra de la presa de possessió d’Espanya, per part d’Itàlia i Alemanya”.
“La democràcia, per la seva banda, davant la brutal tàctica dels feixistes, mostra l’exemple més vergonyós de covardia, en permetre aquesta farsa de no intervenció gestionada pels estats car ells mateixos es veuen amenaçats per la revolució que va esclatar a Espanya… Errors? Per descomptat, vàrem cometre errors. Qui no n’ha comès cap? Només els que no fan res no s’equivoquen. Ah, companys! Germans francesos. Quina diferència entre la vida que porteu, despreocupada i tranquil·la, plena de plaer, la vida alegre… I la que portem a Espanya”.
“Hem après a valorar-ho molt veient com moren els nostres homes i dones. Permeteu-me concloure. Be! Ara ens hem d’adaptar a un únic pensament, aprendre’l de memòria, per copsar el perill que també correu: cauran les mateixes bombes, llençades per les mateixes mans que avui estan massacrant els nostres fills, els nostres homes, les nostres dones i els nostres ancians, amb pluges de bombes sobre ells i elles. Això és feixisme! Ens amenaça a tots. Significa la fi de tots els valors de la nostra civilització”.
“Si el feixisme triomfa a Espanya, seguirà la guerra inevitablement, la guerra que hom cerca evitar amb tanta covardia. Si el feixisme és derrotat a Espanya, el feixisme s’esfondrà a Itàlia, Alemanya. El món podrà respirar en pau, alleujat, en ser estalviat durant molt de temps de l’ombriu fantasma de la guerra i l’esclavitud. Això és tot”.
Pel seu caràcter premonitori d’allò que succeí uns anys més tard i la vigència que, malauradament, al cap dels anys encara tenen les paraules de Federica Montseny, m’ha semblat escaient reproduir sencera la seva al·locució. Penso que ara, com en el 1937, és allargada l’ombra del fantasma del feixisme que recorre Europa. Correm el perill de repetir els errors del passat si el feixisme arrela a Europa. Els pobles que obliden els seus errors estan condemnats a repetir-los. No esmenar-los és un altra error. La serp està incubant els ous, en els fronts de guerra oberts, més a prop del que hom percep.