De família humil, el soldat Torres, de la quinta del 65, se les sabia totes. Totxo en aparença, en el fons era més llest que la gana. Complaent amb tothom, sempre somreia, fins i tot en situacions compromeses. En la seva tarja de visita es presentava com a «Coleccionista de tangos».
Per una falta lleu comesa, un cop, el sergent renyà en Torres. Com era habitual en ell, en Torres es posà a riure. El suboficial, desconcertat, amb veu potent, li digué: «No se si riure amb tu o donar-te una bufetada». Encomanat per la hilaritat d’en Torres, el suboficial també rigué.
Era un bromista nat en Torres: Quan un company s’allargava en la conversa o deia qualsevol bajanada, en Torres mostrava al seu interlocutor, una cartolina, com les dels àrbitres de futbol, on es podia llegir: «Jo també he sofert molt. Si us plau no m’expliquis la teva vida», imprès que ell mateix havia confegit al taller d’impremta del regiment Arapiles 62.
Tenia cura tant del manteniment de les instal·lacions elèctriques del quarter i del campament, com les dels habitatges dels comandaments militars. L’Ajuntament de la Seu d’Urgell, cada any, li encarregava la tasca d‘instal·lar als carrers l’enllumenat de les festes nadalenques.
Alliberat del servei d’armes, en Torres es dedicava a fer substitucions dels soldats que, en un moment donat, en tenien un d’assignat i no el volien dur a terme, per a poder anar a festejar o qualsevol altra motiu. En Torres cobrava mil pessetes per cada suplència, import equivalent més o menys a mil euros d’ara, suma que només podien pagar els soldats de cases riques.
A la guarnició, cada setmana, se sacrificaven uns quants porcs, engreixats a les instal·lacions del campament militar del Pla de les Forques de la Seu d’Urgell. Sense ser carnisser, en Torres era l’encarregat de trossejar la carn. El sergent confegia els lots de carn a distribuir entre els alts comandaments, els oficials i els suboficials del regiment.
En l’escorxador del regiment, quan el sergent estava distret o estava mirant cap un altra costat, en un obrir i tancar d’ulls en Torres prenia una peça sencera de carn i la penjava a un ganxo fix de sota la taula on trossejava la carn.
Si en el recompte, el sergent trobava a faltar una peça de carn, en Torres sempre li responia el mateix: «Se habrá descontado, mi sargento». No hi havia cap interès en recomptar de nou, car era una tasca bastant feixuga, en un local petit on s’amuntegaven més de 200 lots de carn.
Finalitzada la matança, amb una manegada d’aigua en Torres procedia a netejar la ceràmica de les parets i el mosaic del terra del petit l’escorxador militar, obria les finestres per a que el mullader s’eixugués ràpid, tancava la porta d’accés i retornava la clau al sergent.
Al cap d’una bona estona, en Torres, entrava per la finestra a l’escorxador militar i s’enduia d’amagat la peça de carn al taller, on els amics l’esperaven per a compartir una graellada de carn, amb rovellons collits per en Torres, si era la temporada de bolets, tot regat a un vi de La Rioja.
En Torres s’incorporà a l’exèrcit sense un duro i es llicencià del cos armat amb dues-centes mil pessetes a la llibreta d’estalvi. Amb una part dels diners aconseguits comprà discs per a afegir a la seva col·lecció de tangos. Per a poder mesurar l’abast del poder adquisitiu de l’esmentat import, solament dir que un pis de vuitanta metres quadrats costava a l’entorn de quatre-centes mil pessetes.