Dos tipus d’aprenentatge

Lluís R. Samper Pascual

A grans trets, l’aprenentatge actiu és un mètode d’ensenyament que funciona fa temps. Amb resultats sorprenents involucra a l’estudiant en activitats on poder interactuar amb la resta de la classe, com poden ser llegir, investigar, redactar, debatre, confegir, escenificar o resoldre problemes en comú o en equip, en lloc de solament seure quiet al pupitre i escoltar.

Per contra, l’aprenentatge passiu, que encara es practica en algunes escoles, promou l’anàlisi, la síntesi i l’avaluació dels continguts. En l’extrem oposat a l’aprenentatge passiu, l’actiu, crec que encoratja a l’estudiant a centrar-se en la seva formació, la qual cosa pot produir un major entusiasme pels seus estudis i la manera d’abordar-los si cal investigant pel seu propi compte.

En l’era digital, penso que als docents, pel seu costat, els correspon la necessària tasca de guies o tutors, orientant als alumnes cap a on han de dirigir els seus esforços per a documentar-se, fent que s’elevi el nivell de discussió acadèmica entre els alumnes, ço que facilita l’aprenentatge actiu dels estudiants en conjunt.

Els educadors, crec, que no poden, ni volen, substituir als pares dels alumnes que declinen de les seves responsabilitats respecte als fills i filles que estan estudiant. Defugint de llurs obligacions com a pares, indegudament, sovint, els exigeixen als docents, quan no els correspon.

Per a acabar-ho d’adobar, crec que els ensenyants actuals no gaudeixen, del reconeixement social i prestigi, del que crec que són mereixedors, com ocorria en el passat. El reconeixement social implicava també l’exercici d’una certa autoritat i un respecte a la figura de l’educador/a actitud que era ben vista i secundada per les associacions de pares i mares d’alumnes.

Els estudis de recerca sobre el tema que ens ocupa avui, mostren que no és possible transmetre coneixement a l’estudiant donant-li només allò que necessita saber segons uns llibres escolars i uns programes oficials que, massa sovint, són modificats o no responen ni a la realitat ni a les necessitats per a quan passin a la universitat o s’incorporin al món laboral.

En un mitjà de comunicació, llegia fa poc que el llibre de text d’història, que és emprat a les escoles de Catalunya, hi troben espai les dictadures de Mussolini i Hitler, però no la de Franco. És clar que existeixen dues històries: la dels guanyadors de la Guerra Civil i la dels que foren derrotats per la barbàrie. Ara més que mai és necessari ser crítics amb tot allò que ens volen donar com a certeses absolutes i potser no ho són.

[do_widget id=category-posts-pro-64]