Estic desconcertat. Sorprès. Perquè acabo de descobrir, gràcies a l’aparició d’aquest mot (que ve a tomb a causa de l’escàndol del contracte que el Departament de Salut ha concedit a Ferrovial pel seguiment dels malalts del virus), que el verb treure encara no havia sortit en aquesta secció. Al cap de sis anys! Com pot ser que després de sis anys, tres-centes setmanes, de posar la lupa en mots i expressions que conformen el diccionari del procés, un verb tan bàsic com treure encara no ens hagués sortit? I perquè ens en fem una idea, només us diré que el diccionari que faig servir per a la recerca etimològica li atribueix ni més ni menys que 145 derivats (cosa que vol dir que a hores d’ara ja en deuen ser ben bé 160, al ritme d’innovació que duem)? El sisè en ordre d’importància de tots els analitzats fins avui.

Repassant aquest centenar i mig de mots, en trobem de tan quotidians com retrat, distracció, tren, tret, tracte o tractor. O verbs tan corrents com distreure, traginar, retreure o contreure, la qual cosa no fa sinó accentuar la sorpresa per aquesta mancança.

Ara bé, la perincipal peculiaritat d’aquest verb tan productiu és que té un bessó… marginat. Ho explico. El verb llatí trahêre va dononar en català la forma traure, evolucionada posteriorment a treure. Tots els diccionaris donen aquesta darrera com a principal i hi remeten l’altra. Però resulta que traure no és solament la més usada als dialectes occidentals sinó també la mare de més de la meitat dels derivats: atracció, contractura, detractor, extractor, l’esmentat retrat, sostracció i una bona colla més. I també el nostre mot d’avui, aquest contracte que sorgeix del verb contraure. De fet, una curiositat que dona idea de la peculiar relació entre aquestes dues variants és que si feu una cerca del nombre de verbs creats a partir de l’un i de l’altre resulten dues llistes exactament simètriques. Els deu verbs formats a partir de treure es corresponen exactament as deu formats de traure. Deu ser un cas únic.

Més enllà de l’estupefacció inicial, la lectura que faig d’aquesta sorpresa d’avui és positiva. Perquè vol dir que la llengua, malgrat tot, és tan rica i disposa de tants recursos que no perd la capacitat de meravellar-nos. Que quan et penses que ja la tens controlada, és capaç de sortir-te per una banda que et descol·loca. Una mica, i aquí ja no puc ser tan positiu, com el cinisme i la barra de la classe política, que una vegada i una altra ens mostren que no tenen el menor escrúpol a aprofitar-se de la nostra ingenuïtat, tal com el mot d’avui demostra. Tant de bo ens manessin els mots, i no pas aquests gàngsters que els malmeten.