Dèiem el dijous passat que espirar, d’on prové conspiració, és un verb tan desconegut com sorprenent: desconegut perquè no n’acabem de saber gaire el significat (‘Bufar suaument’) i sorprenent perquè… continueu llegint i ho descobrireu.

D’entrada, perquè el confonem precisament amb un dels seus derivats, el malvat expirar. Expirar vol dir morir, sí, però també ‘Expel·lir dels pulmons l’aire que ha servit per a la respiració’, cosa que  no sempre es diferencia de ‘bufar suaument’. Per això, quan us sotmetin a una prova respiratòria no us enfadeu amb el metge quan us digui allò de “Inspira… expira”. En tots dos casos estarà ben dit.

Però les sorpreses ni tan sols han començat. D’entrada, per situar-nos una mica, una breu estadística: dels catorze derivats directes que té, la majoria (vuit: aspirar, conspirar, expirar, inspirar, perspirar, respirar, sospirar i transpirar) són verbs. Però avui començarem pels altres sis, que n’hi ha que es porten l’oli.

I engegarem fort: amb esperit. Als ulls d’avui aquest terme ens evoca de seguida la idea de ‘fantasma’, per influència de la literatura i el cinema, i tal vegada també un poc per l’espiritisme. Una mica més sofisticat és el concepte filosòfico-religiós, avui tant en voga: l’adjectiu espiritual i els seus successors: espiritualitat, espiritualisme… Més a prop de l’origen, ves per on, se situen els licors espirituosos, anomenats així perquè de l’alcohol se’n deia (algú encara ho diu) ‘esperit de vi’. Comparteix aquesta posició un adjectiu igualment en desús com és esperitat (“On vas corrent com un esperitat?”), perquè, i ara ja vaig més cap a barraca, l’esperit original no té res a veure amb éssers fantàstics sinó amb un concepte tan incorpori com “alè, buf o aire”, allo que antigament també en deien hàlit. I dic incorpori amb tota la intenció, perquè etimològicament parlant l’esperit és inaferrable per definició. Tant si és “Substància subtil que es considera principi de vida” com “Substància més pura i subtil emanada de certs cossos sotmesos a destil·lació” (l’alcohol), d’on passaríem a essències encara més vaporoses: “Impuls dominant segons el qual obrem”, “Direcció seguida per la intel·ligència en alguna cosa” i “Enginy”. Tal vegada la confusió cap als éssers tangibles es podria deure a l’Esperit Sant catòlic, que a partir de les representacions icòniques va començar a incorporar la corporeïtat, baldament fos la d’un colom.

Sigui com vulgui, esperit i tota l’aureola mítica que l’acompanya només és el primer d’una llarga sèrie de fills plens de curiositat d’un verb, espirar, que tant de joc ens donarà els dies que venen