En funció de la nostra educació i personalitat, per a alguns de nosaltres, dir no pot ser una cosa molt difícil, per por de decebre, de vexar, de no plaure, de ser vist com una persona egoista, etc. Pot intervenir també un sentiment de pròpia culpabilitat, la por de no ser apreciat o estimat, etc. Sens dubte, tots aquests elements tenen un influència sobre la nostra manera d’interactuar amb els altres.
No saber dir no quan cal, té un impacte real sobre la nostra imatge introspectiva i la que projectem cap a fora, a les persones del nostre entorn. Són moltes les situacions en les que, a voltes amb evasives, no arribem del tot a dir no, quan clarament ho hauríem de fer, per la nostra salut mental, el nostre benestar, fins i tot, per respecte a nosaltres mateixos.
Aprendre a dir no, ens hauria de servir, tant per les coses que no tenim ganes de fer, com per les accions que ens demanen que emprenem, que no ens agraden.
Un cas concret és el d’un amic, a qui la cunyada divorciada, li demanà si podia anar a recollir a sa filla, a la parada del bus escolar, tots els dimecres, pretensió a la qual s’hi negà de pla, dient-li el motiu. Acordaren que ell ho faria puntualment quan ella li demanés.
Com en el cas exposat, crec que hom ha de ser conciliador. La resposta no pot ser impulsiva sinó reflexionada, curta, concisa i taxativa, demostrant fermesa en la nostra postura o captinença.
Al meu parer, hom té dret a dir no, sense donar cap explicació. Tanmateix, soc un ferm partidari de donar-la amb bones maneres, de forma breu, concisa i convincent.
Dient no, podem evitar que les necessitats dels altres passin per damunt de les nostres. Penso que si estem plenament convençuts de la nostra negativa, a tal o tal pretensió, crec que això no ens ha de fer sentir malament.