
Les mascotes, sens dubte, ens fan companyia, ens donen alegria a les nostres vides, convivim amb elles, compartim la llar, les alimentem i fem tot allò que és al nostre abast per a assegurar llur bona salut, benestar i felicitat. Crec que tenim una mascota per la satisfacció personal que ens pot donar tenir-ne cura. Estic convençut que el goig és mutu. En el cas de gossos i gats, s’estableix una relació simbòlica que beneficia tant a l’adoptant, com a l’adoptat.
Al meu parer, tenir cura d’una mascota, mai hauria de substituir el nostre l’afecte cap a les persones. En canvi, per a algunes persones, tenir una mascota és gairebé una necessitat car les ajuda a suportar millor la soledat. Crec, però, que dipositar en excés afecte a les mascotes és una línia vermella que mai hauríem de creuar.
Trobo bastant exagerat que alguns propietaris o propietàries de mascota, quan se’ls hi mor, afirmin que “És com si s’hagués mort un fill”. No ho he sentit gaire sovint, però sí algun cop, sobretot en persones grans que pateixen una soledat no volguda.
Com a punt negatiu, assenyalar el nombre d’abandonaments que repetidament es produeixen quan ha passat l’encís de jugar amb la mascota, com si es tractés d’un joguet. Un altre element negatiu, per incívic, és passar per alt l’obligació de recollir les deposicions a la via pública, per part d’alguns adoptants.
Fa bastants anys, vaig conèixer el cas de l’adopció d’una dona gran, per part d’una de jove, que es comprometia davant notari a tenir, de per vida, cura de l’adoptada, a canvi de ser declarada, l’adoptant, hereva universal, si complia allò al què es comprometia.
Voldria equivocar-me de ple, però em dona la lleugera impressió que la societat actual no valora prou les relacions interpersonals que practicaven amb tant afany les generacions que ens han precedit. Crec que de tant en tant hauríem de revisar la nostra trajectòria i canviar el rumb si cal.