En els camps de refugiats del sud d’Algèria, en ple desert, sobreviuen uns 70.000 sahrauís esperant, des de fa mig segle, esdevenir un dia una nació independent, per a poder tornar a llurs llars, d’on foren expulsats, en apoderar-se el Marroc del territori del Sàhara Occidental.
Amb la Marxa Verda, el Marroc s’annexionà la que fou colònia espanyola fins la mort de Franco. Fou minuciosa la tasca de repoblar-la de marroquins, per si era convocat un plebiscit sota la supervisió de Nacions Unides. D’aquesta forma, fent trampa, el Marroc pretenia guanyar-lo.
No han servit de res les resolucions de Nacions Unides a favor de convocar un referèndum per a poder obrir un procés constituent. Porten mig segle lluitant per a emancipar-se del Marroc, sense reeixir. Més de 80 països han reconegut al poble sahrauí, però, Europa encara no ho ha fet.
Com a metròpoli que fou, Espanya tenia l’obligació moral d’ajudar a realitzar una descolonització ordenada. Succeí tot el contrari: per interessos espuris, enlloc de propiciar un referèndum Espanya es doblegà a les apetències territorials del Marroc, donant l’esquena al poble sahrauí.
Crec que el Sàhara Occidental seria independent si no disposés d’unes de les mines de fosfats més importants del món, uns dels millors caladors pesquers en aigües territorials atlàntiques o unes expectatives de trobar, sota la sorra del desert, petroli, urani i altres minerals preuats.
Sense tenir en compte per a res al poble sahrauí, Europa manté acords amb el regne alauita, per a que la flota pesquera europea pugui feinejar en els caladors del Sàhara Occidental. Molts familiars del monarca alauita són els titulars de sengles llicències per a pescar en el mateix indret.
Un mur vigilat, seixanta vegades més llarg que el de Berlin, separa el Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc, del no res on són els refugiats sahrauís i d’on provenen els nens i nenes sahrauís que cada estiu són acollits per famílies europees, incloses unes quantes d’elles d’Andorra.
Llur estada a Europa els permet viure una altra realitat, oblidar-se per uns dies de la que suporten allà, retornar amb queviures, roba i uns diners, que se’ls dona en prova de solidaritat, no de caritat, que entenc és quelcom humiliant si parem un instant a pensar i ho mirem bé.
En una expedició, que des d’Andorra es va organitzar fa uns anys, als camps de refugiats, entre molts altres aparells, els en lliuraren un per a realitzar ecografies i un per a generar corrent. Eren aparells que funcionaven i havien estat reemplaçats per uns de més avançats.
Persones que han participat en alguna expedició anterior, coincideixen en afirmar que el poble sahrauí té un ordenament legal avançat, com pot ser el que regula el divorci. Com a curiositat dir que, quan hom rep la sentència de divorci, el divorciat/divorciada celebra una festa on convida persones del sexe contrari i la persona divorciada rep uns presents.
No sé quin és el pitjor, de mur, si el bastit pel Marroc o el de la incomprensió que crec que existeix en la ment dels polítics que han de possibilitar que un dia s’arribi a convocar un plebiscit en el Sàhara Occidental i es faci justícia.