Títol: El llenguatge secret de les pedres
Escriptor/a: PÉREZ ESCRIVÁ, Victoria
Il·lustrador/a: Ester García
Traducció: Laura Vaqué Sugrañes
Editorial: Thule
Col·lecció: Trampantojo
Pàgines: 32
Edat: primers lectors
El llenguatge secret de les pedres es planteja com una faula amb tocs d’espiritualitat oriental –realment, molt al gust de l’editorial–, que presenta com a conclusions morals i didàctiques que totes les accions que fem tenen una conseqüència, en siguem conscients o no; que no paga la pena entomar les coses amb mal caràcter, i també –potser la més important– que les coses a primera vista insignificants poden tenir un sentit o un pes importantíssim en les nostres vides.
I tot plegat es pot extreure d’un text molt breu de Victoria Pérez Escrivá que s’amplia de manera encisadora amb les il·lustracions d’Ester Garcia, que copsa el missatge universal del text i ens introdueix en un univers que té molt de teatret, en un temps i un espai eteri més aviat atemporal.
Ester Garcia, amb punta seca i una gamma de colors apagada i reflexionada, genera un món on els personatges es mouen hieràtics, reforçant la idea d’espectacle quasi de ninots dintre d’un escenari. És realment bonic veure com ha construït un món que s’adapta tan bé a la sensibilitat del text, amb sobrietat formal i al mateix temps virtuosisme en la utilització de les eines. Ens podria recordar, o podem dir que el dibuix s’ancora, en la il·lustració més clàssica i figurativa dels països de l’est.
Un però, que crec que repeteixo a cada crítica: la contínua proliferació de vegetació semblant a l’obra de molts artistes. Parlo d’aquestes plantes que són totes semblants, amb fulles que apareixen aquí i allà, que trobem tant a la selva amazònica com al bosc mediterrani, per aportar profunditat o omplir buits. Per exemple, què fa una boga de fulla estreta enmig d’un bosc com aquest?
Així i tot, l’obra d’Ester Garcia és excel·lent, al meu parer. L’artista dota la pedra d’unes propietats fantàstiques, amb un punt daurat que fa que el lector dubti de si és or, una pedra, un ou o una llavor… La metàfora de la pedra com a generadora de vida i moviment està servida. Per a uns personatges és d’allò més insignificant, per a d’altres és tot un tresor, i altres ni en coneixen l’existència. Per a nosaltres és totes les coses a la vegada i, com a bona faula, és un aprenentatge que podem adaptar a la nostra vida.
Sergi Portela / Clijcat / Faristol