En moltes llars en tenen. Fins i tot algunes persones en fan col·lecció. Gratuïtes o no, en general les ofereixen les entitats comercials, per a fer publicitat i suplir avantatjosament a les de plàstic, que com sabem estan en franca regressió de consum perquè malmeten el medi ambient.
En principi, les de cotó, són ecològicament sostenibles però només entre un 10% i un 15% es recicla, car amb els mitjans tècnics actuals, és dificultós eliminar imatges, logos, missatges, eslògans, dites i altres estampats indelebles, sobre les bosses de cotó d’usos múltiples.
Una directiva recent de la Unió Europea preveu implementar en el 2025 l’obligatorietat d’incorporar un contenidor més en els punts de recollida per a dipositar els productes tèxtils en desús, dels quals ens en volem desfer. Es pretén, en pocs anys, doblar la quantitat reciclada.
El del cotó, és un conreu intensiu, que esmerça entre 10.000 i 20.000 litres d’aigua per kilogram de cotó, amb ús de pesticides i adobs que contaminen les aigües freàtiques. Figura que disposem d’un producte de baix impacte en el medi ambient, però, la realitat és ben bé una altra.
El cotó orgànic necessita ser usat 20.000 vegades per a compensar l’impacte de producció, d’acord amb un estudi del 2018, del Ministeri de Medi Ambient i Alimentació de Dinamarca, xifra que representa un ús diari durant 24 anys per cada unitat que posseïm.
Les bosses de cotó han esdevingut un mitjà, per a passar als consumidors un missatge subliminal de que els productors són respectuosos amb el medi ambient o, com a mínim, són conscients de la sobre utilització del plàstic com embalatge.
Segons Greepeace, “La reducció del consum de plàstic és responsabilitat de tots, tant de qui el fabrica, de qui el consumeix i les administracions que gestionen els residus. Països com Alemanya, Croàcia i Canadà tenen implementat un sistema de retorn d’envasos que permet llur recuperació”.
Crec que a Europa hauríem d’implementar quelcom semblant amb un calendari preestablert car, sinó, no arribarem mai a donar el pas en el que altres han reeixit.
Fonts: The New York Times, Greenpeace, UE