Viure d’aparences, és no viure la teva pròpia vida i hi ha dues respostes per a aquest comportament. Una és l’obtenció de satisfacció personal i l’altra, és la no acceptació de la condició personal. En la segona resposta entren en joc les frustracions, pors i desitjos no satisfets. Les ganes de satisfer-los és la motivació que empeny a l’acció. És la necessitat de pertànyer a un grup o estereotip per a formar o mantenir un mínim de relacions interpersonals. La privació d’aquestes relacions pot ser causa de greus trastorns psicològics. El problema és que no és real, sinó, imaginari. És una necessitat autoimposada i consegüentment, no té via de fuita.
En qualsevol necessitat bàsica, una vegada coberta, l’organisme es relaxa. Imagina que estàs en un el teu cotxe, enmig d’un embús i arribes tard a la feina, t’enfureixes i claxones per a descarregar la ràbia, és la teva via de fuita. És una manera de relaxar el teu organisme, qualsevol necessitat bàsica que ens sorgeixi, té aquesta via. D’aquí la importància de satisfer-les, si es descuren, l’organisme cau malalt. Apareixen l’ansietat i la depressió. El problema real d’aparentar, és que arriba un moment en què l’organisme s’ho creu i converteix les deficiències d’aquesta necessitat en els mateixos símptomes que els reals, la persona cau malalta si no les cobreix.
Explicat d´una altra forma seria, el sentiment de solitud i d’inferioritat és tan gran que si no et presten atenció no ho suportes. No tens en compte que la felicitat de la persona o estereotip al qual intentes imitar està en el seu interior i es reflecteix en el seu exterior, no al revés. No és semblar ser algú, sinó, ser- ho. Per tant, primer em de tenir i després serem, si tenim mols diners, serem rics i aleshores, podem comprar de tot sense cap problema. Aparentar un estil de vida ve a ser igual el nen que es disfressa de Superman, pensant que així serà invencible i atraurà a totes les noies.
També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri